A mi també em van fer fora de la Parròquia
Allà vaig créixer, em vaig fer fort i vaig construir les meves pròpies idees. Allà es parlava i treballava amb valors socials, reflexions sobre la igualtat, el respecte i molt especialment l’amor dels uns als altres. Reconec que, com a molts dels que passàvem per allà, va ser la primera vegada des de la meva adolescència que no vaig sentir discriminació ni diferència ni tan sols un rebuig per ser homosexual. Vaig trobar casa meva, vaig trobar llibertat.
La meva parella en aquell moment també era monitor de l’espai. Érem discrets, no per l’Església ni els pares, per nosaltres mateixos i el moment que vivíem, no era fàcil donar la cara en general. Un secret a veus però que es mantenia tapat, alguna mirada maliciosa o comentari amb segones d’alguns dels avis jefes, però poca cosa més. El problema va sorgir quan vam decidir anar a viure junts i evidentment, fer visible la nostra relació, un pas que necessitàvem i volíem fer. I aquest és l’autèntic problema. Coincidint amb l’arribada del nou rector Blai Blanquer, la nostra relació va deixar de ser un secret i allò ja no era permissible. Aquest senyor va decidir reunir, de manera que cap monitor ho sabés, els pares de l’esplai per comunicar-los que havien detectat dos nois a l’esplai amb un estil de vida poc adequat i poc exemplar pels seus fills i molt lluny del dogma de l’Església Catòlica.
Quan tot va explotar, el mateix rector ens va reunir a tots els monitors i ens va convidar a mi i la meva parella a abandonar els nostres càrrecs i les nostres responsabilitats a l’esplai i, de la mateixa manera que està passant avui, la resta de monitors va decidir dimitir en massa, provocant que l’Esplai de la Parròquia desaparegués per sempre després de més de 15 anys d’història. No importava la nostra tasca, el nostre compromís, les nostres capacitats ni la nostra coherència. Només importava el nostre estil de vida. No entenien que justament el que allà havíem après era el que ens havia donat la força per fer aquell pas i començar a sentir-nos orgullosos d’estimar-nos.
Recordo plorar molt i sentir-me responsable del tancament, el gest de complicitat i estima dels meus companys es podia convertir en un pes per a tota la vida. Va ser una bufetada, una decepció, un obrir els ulls massa dur. Em vaig sentir enganyat per aquells que t’acullen i et fan creure en la tolerància, el respecte, la llibertat i l’amor.
Afortunadament l’esplai va continuar amb la mateixa força i i més, però la Parròquia, com pot passar ara amb el grup de joves, es va quedar sense aquell servei.
No pretenc remoure consciències explicant això després de tants anys, però sí que em sento amb el dret i la responsabilitat de demanar un posicionament clar i contundent de la nostra Parròquia, que deixin aquesta actitud covarda i interessada, que ho facin públic, que defensin i expliquin a la gent que s’hi apropa que allà no accepten persones obertament homosexuals. Que ho facin i deixin d’enganyar-nos i crear malentesos entre els joves. Que donin la cara.
Que surtin de l’armari.