Adherir-se per adherir-se
Al final de l’ordre del dia, com aquell que no vol la cosa, hi havia la proposta d’adhesió de l’Ajuntament a la Declaració Universal sobre els Arxius. No tinc dades concretes, però suposo que va merèixer l’aprovació unànime del Ple municipal. Com tantes altres decisions, no comprometia a res. Però tampoc no es tractava de ser menys que altres. Com diu el text d’adhesió, ja l’havien aprovat les diputació de Girona, el Parlament de Catalunya i la diputació de Barcelona. Per tant, aprovació al canto.
No cal dir que l’adhesió a l’esmentada declaració no compromet a res, és prou genèrica com perquè hi càpiga tot. O, dit amb altres paraules, no canviarà la política arxivística local. I aquí és on plora la criatura. Quan a principis dels anys noranta va produir-se el “magnífic” acord entre la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Sant Cugat per ubicar l’Arxiu Nacional de Catalunya al nostre municipi, el Grup d’Estudis Locals ja va avisar que era un mal negoci. Regalàvem uns milers de mestres quadrats urbanitzats entre Sant Cugat i Mira-sol, i hom ja pot imaginar que no era un regal de pa sucat amb oli, a canvi d’uns centenars de mestres de prestatgeries per posar-hi la documentació de l’arxiu històric local. Des del GEL ja es va dir que un arxiu era quelcom més que això, que, com diu la legislació catalana sobre la matèria, la seva funció es fer acréixer i difondre el patrimoni escrit local. Amb altres paraules, que ha de ser un centre de projecció cultural. I, és evident, que l’actual ubicació ho impedeix de totes totes. Tenim un arxiu sense autonomia i capacitat de créixer com a tal. Al Ple municipal del 21 d’octubre d’enguany es va aprovar la modificació del PGM a l’àmbit de l’ANC per tal d’ampliar-ne l’edifici, per ampliar la seva seu i ubicar-hi l’arxiu provincial. No estaria de més aprofitar l’ocasió per negociar la ubicació de l’arxiu històric local en un lloc més adient. Sé que és un brindis al sol, però jo ho deixo anar.
Tornem al text de l’adhesió. El seu text, després de reproduir la declaració en qüestió, ens ofereix un perla que no té pèrdua. Permeteu-me que la reprodueixi íntegrament: “l’arxiu municipal que conserva documentació des del segle XII fins a l’actualitat i que és hereu del gran arxiu monàstic del Monestir benedictí de Sant Cugat del Vallès, amb peces cabdals per entendre la història del país com és el Cartulari i altres centenars de pergamins i incunables conservats actualment a l’Arxiu de la Corona d’Aragó”. Al marge del redactat, que és lamentable: què és això del “gran arxiu monàstic del Monestir”?, el contingut és per sucar-hi pa. Barreja l’arxiu local i el de la Corona d’Aragó sense solució de continuïtat, per la qual cosa hom no sap quan es parla d’un i quan de l’altre. En tot cas, és fals que l’arxiu històric de Sant Cugat tingui documentació des del segle XII, els documents anteriors a la Guerra del Francès (1808-1814) es poden comptar amb els dits de les dues mans.
Com també és fals que sigui hereu de l’arxiu del Monestir, el nostre arxiu local només té documentació municipal i les cessions d’alguns particulars i algunes institucions. El vertader hereu de l’arxiu monàstic és l’Arxiu de la Corona d’Aragó, el qual ha heretat la documentació que es quedà Hisenda quan s’exclaustrà, documentació que es pot trobar en el fons Monacals-Hisenda (un fons, per cert, inesgotable, que pot donar per a uns centenars de tesis doctorals). I la resta, molt poca, es pot trobar a l’arxiu de la parròquia, uns quants llibres de batllia. En definitiva, el text no l’encerta ni per casualitat.
Com es pot fer un text tan malgirbat, hi ha participat l’arxiver? Només s’explica quan els textos es fan per cobrir l’expedient, quan no obliguen a res. En definitiva, quan hom s’adhereix a una cosa pel mer fet d’adherir-s’hi.