Artistes
Setmana rere setmana, el Canal 33 insisteix a mostrar-nos que la crisi va per barris, i que l’abisme entre classes és cada vegada més ampli
Entre aquests artistes -en direm així per enllestir-, trobo sobretot cansat el món dels pintors. És increïble la quantitat d’explicacions absurdes que es poden arribar a sentir en una exposició plàstica col·lectiva, per exemple. És un no parar, un festival. A la mínima que es pensen que els escoltes, ho aprofiten per repassar les influències rebudes, l’evolució històrica de l’obra, el patiment creatiu… Més que explicacions, semblen coartades. Però sobretot volen convèncer l’oient. De què, no ho sé, però que el volen convèncer, segur. I el pitjor és la sensació que estan venent el producte amb la barra d’un presentador de telebotiga de matinada.
Per això, quan vaig conèixer Sergi Barnils, em va sobtar la incomoditat amb què vivia la fama. A veure com ho explico? Acompanyeu-me un moment al seu estudi, a tocar de Mercantic. Per aquí… Fixeu-vos en aquest calaix tancat: hi guarda piles i piles de catàlegs d’exposicions: exposicions seves arreu d’Europa! Hi ha de tot: des de la fidelitat amb el galerista Josep Canals -un altre santcugatenc il·lustre- fins a les exportacions més insospitades a Suïssa o Alemanya. Creieu-me que els catàlegs italians, sobretot, són una meravella, però ell no vol que ningú els vegi: el calaix, tancat amb clau.
És aquest estudi una estança sorprenent, màgic com els brocanters de Mercantic que l’envolten. Mireu on mireu, centenars de llibres de literatura clàssica, facsímils de Ramon Llull, edicions de la Bíblia, poemaris d’Espriu, mapes, una salvatgina dissecada i, si us hi fixeu, fins i tot un certificat escolar per evocar la necessitat de l’esforç i la constància. I a la paret, tan aviat com hi ha un racó lliure? Res de pòsters amb eslògans industrials, només fotografies de la família, de la dona i els fills, dels pares i dels avis…
En aquesta segona sala hi prepara els materials per treballar. Sembla que tan sols hi ha teles en blanc o quadres a mig acabar, oi? Però resulta que, si s’hi anima, el pintor apartarà aquestes teles i, oculta al darrere, hi trobareu l’obra que ha admirat el nord d’Itàlia, i que ha portat un important marxant a voler reproduir les imatges de Barnils en gerros i tapissos. Som davant d’un artista -ara sí- que, en lloc de presumir de l’obra, l’amaga humilment, esperant el moment propici per retocar-la de nou i, potser, fer-hi una pinzellada més. Que lluny de tots aquells músics barbats amb ukeleles, videoperformers autocomplaents, fotògrafs (centenars), il·lustradors de pa sucat amb oli que només saben treballar amb el portàtil, devots del món vintage en general… Aquí no hi ha retòrica per vendre, només l’obra viva, que respira.
Segur del valor d’allò que fa, Sergi Barnils no vol convèncer-me de res ni vendre’m cap moto. De manera que puc posar-me davant de les seves teles amb total llibertat, sense complexos, i admirar-ne les figuracions complicadíssimes i senzilles alhora, i badar amb els colors bategants, que semblen moure’s lentíssimament, com ho faria la llum del sol sobre les aigües tranquil·les d’un estanc, com la porta a una realitat més alta.
I quan vull comentar la meva impressió amb el pintor i em giro per parlar-li, m’adono que ell també està admirant el quadre com si el veiés per primera vegada, amb tota la joia de l’infant a la mirada.