Benedictins al poder

Durant aquest llarg mil·leni donaren egregis membres a l’orde i a l’Església en general i també, encara que això és menys conegut, a la política, a les institucions catalanes. No és aquí el lloc on remarcar-ho, però és evident que el seu regne sí era d’aquest món. Els benedictins, com el conjunt de l’església catòlica, mai no deixaren d’interessar-se per coses ben terrenals, com, per exemple, i per esmentar un aspecte ben proper i material, el cobrament de les rendes del Monestir.

Anem a la política. Els abats santcugatencs, com els d’altres abadiats, participaren en les Corts Catalanes, tot formant part del braç (o estament) eclesiàstic, el qual presidia sempre l’arquebisbe de Tarragona. Per tant, si els cerquéssim trobaríem un reguitzell d’abats del nostre monestir en les esmentades Corts durant els més de quatre-cents anys de la seva existència. Però la cosa no acaba aquí. Tres abats de Sant Cugat presidiren la Generalitat, el president sempre era el diputat, n’hi havia tres, del braç eclesiàstic (naturalment hi hagueren altres presidents benedictins, però aquí no en parlarem). Vegem-ho.

El primer en arribar a la presidència de la Generalitat fou Pere Àngel Ferrer i Despuig, ho féu el 1557 i en segona extracció, per renúncia de l’arquebisbe de Tarragona. L’home no acabà el mandat triennal, ja que morí el 17 de novembre de 1559. Cal esperar més de cent anys per trobar-ne un altre. En aquest cas en la persona de Baltasar de Muntaner i de Sacosta, el qual era paborde de Berga quan fou elegit president, però anys després (1696-1711) fou abat de Sant Cugat; per cert, compartí la presidència amb l’oïdor eclesiàstic Francesc de Montgoi, el qual era paborde major del monestir santcugatenc. I, per últim, tenim en Francesc Antoni de Solanell i de Montellà, el qual fou nomenat abat de Sant Cugat sent president de la Generalitat, havia estat elegit l’agost de 1710. No cal dir que quan es girà la truita, estem en plena Guerra de Successió, el càrrec polític li costà el càrrec eclesiàstic. Li recaigué ser el darrer president de la Generalitat moderna que exhaurí el mandat.

Però podem ampliar la nòmina amb alguns altres personatges. Per exemple, Francesc d’Erill i Sentmenat, abat de Sant Cugat entre 1619 i 1640 i canceller de Catalunya, 1632-1636. O el cas de Gaspar Sala i Berart, implicat de ple en la política del país i ferm partidari de Lluís XIII. Cal dir que no era benedictí, sinó agustí; la qual cosa no impedí que fos nomenat abat de Sant Cugat, això sí, no pogué prendre possessió fins al 1662, per oposició del monjos del monestir. Fem un salt al segle XIX i acabem amb Joan de Zafont i de Ferrer, probablement el monjo santcugatenc amb un currículum intel·lectual més brillant, i també el més liberal, el qual arribà a ser vocal de la Junta Suprema creada arran dels successos del trienni esparterista (1840-1843).

Tot això només és el preàmbul per arribar on volia. Els benedictins, en aquest cas una benedictina, tornen a picar les portes de la política amb força. Efectivament, una benedictina de Sant Benet de Montserrat s’acaba d’oferir per encapçalar una candidatura en les properes eleccions al Parlament. Poca broma. D’antuvi he de dir que no m’agrada veure monges i capellans en la política activa. El seu sentit transcendent de la vida els pot portar a introduir elements en la política que l’allunyin del ser caràcter laic. La política ha de ser laica, estrictament laica. La meva és una consideració discutible, però no és un tema menor. En tot cas, ja s’ha tret l’hàbit i està disposada a donar la batalla. Està destinada a engruixir la llista dels Ferrer, Muntaner i Solanell? Així com Solanell fou el darrer president efectiu de la Generalitat moderna, serà l’esmentada monja la primera presidenta de la Generalitat contemporània?