Joan Alsina, empresari

Opinió

Bon Nadal

Dijous al vespre, mentre descansava una mica després de sopar tot mirant la tele, vaig estar seguint el programa “Banda Ampla” de TV3. Parlaven de trasplantaments. HI havia metges, donants d’òrgans i receptors dels mateixos que si podien assistir al plató era en gran mesura gràcies a haver trobat un recanvi a una part vital del seu cos que ja no funcionava. Em van impressionar els testimonis de metges i infermeres que no podien amagar l’establiment de vincles personals, desenvolupats a través de la lluita conjunta contra malalties greus, amb els seus pacients. I dels pacients amb els seus metges i cuidadores. I es notava en les coses que deien, en les mirades que es feien i en com els ulls reflectien una clara brillantor en recordar cada cas.

Em va impressionar la implicació dels professionals directament involucrats amb la captació i gestió de donants (d’òrgans, teixits i de sang) o amb la adjudicació del resultat d’aquestes donacions. La seva tasca no és tan professional (que també, per suposat) com humana. Em va emocionar el testimoni dels donants. Altruistes, desinteressats, gratuïts i, si se’m permet dir-ho, clarament orgullosos i satisfets d’haver contribuït a salvar vides. Parlo de donants en vida i en la mort. Parlo d’una parella que, de forma sobtada, van perdre la seva filla de tres anys, l’Ariadna, i que, en mig d’un moment de tan profund dolor, van decidir donar tot el què fos aprofitable, doncs sabien que la seva filla continuaria vivint en aquelles persones que donessin continuïtat a la vida de petites parts del seu cosset.

Veient tot això, em va venir al cap el problema de la crisi. I vaig comparar-los. I vaig arribar a la conclusió que, enfrontat amb la vida i la mort de les persones, el problema financer és minúscul. M’explicaré. La crisi és una greu problema, i com a tal cal tractar-lo i respectar-lo. Però és un problema que podem gestionar, controlar i resoldre. Tenim els coneixements i la capacitat professional i personal per fer-ho. Només ens cal molt i molt rigor i molta i molta feina. No passa el mateix amb qui té un problema amb un trasplantament necessari i no ha trobat un donant.

I, què voleu que us digui, vaig visualitzar, dins la duresa de tot plegat, un motiu per l’optimisme. Cal però, que exigim, amb energia i duresa, si cal, a tots aquells a qui hem encarregat el tractament del problema (polítics i polítics) que facin la feina. I que la facin urgentment. Sense ploramiquejar. Sense retrets. Aixecant-se molt i molt i molt aviat. I prenent moltes i moltes decisions. I la resta hem de col·laborar com puguem. Amb la nostra feina i el nostre suport.

Hem de lluitar per superar aquesta situació. No hem de deixar que ens enganyin, robin o prenguin el pèl. Potser no serà una gran campanya de Nadal pel què respecta al consum i la despesa. Potser pot ser-ho des d’una vessant més íntima de planificació i focalització d’esforços.

Bon Nadal.

Segueix @joanalsinaj al twitter