El bosc de Volpelleres

Hi anava sovint. La seva masovera, la senyora Maria, la primera casa que trobava quan venia al nucli urbà, era la dels meus pares. Parlo de Can Volpelleres. Sí, ha existit un Can Volpelleres, encara que el barri actual hagi prescindit del Can. Una masia magnífica, de les millors que ha tingut Sant Cugat. Una masia que va desaparèixer d'un dia per l'altre. S'hi va construir un centre de recuperació d'accidentats en el treball que mai no va arribar a funcionar. Després van venir els esportistes.

Quan hi anaves, abans de fer el darrer tram de camí, deixaves a l'esquerra el bosc. Entre el bosc i la masia hi havia un camí vorejat d'ametllers, en el qual trobaves l'entrada a la mina que va portar durant segles l'aigua al Monestir; i qui diu el Monestir, diu la vila. En aquella mina hi havia agafat més d'un ratpenat, dels que no portaven virus. I, entre el camí d'ametllers i la masia, un camp de cereal, potser era blat; que acabava en les immenses parets de la masia, a la base de les quals havia collit algun tronc de regalèssia.

Encara queda el bosc, però. Un bosc que conec relativament bé. No em molesta que me'l toquin. El meu ecologisme no és un conservacionisme ultrancer. Em preocuparia que es reduís la massa forestal del municipi, com em preocuparia que no es deixés ni un porc senglar. La modificació del paisatge, quan no posa en perill l'equilibri ecològic d'un ecosistema, no és un pecat. Un pecat és no preveure un mapa d'equipaments educatius que eviti haver de córrer perquè un grapat de nenes i nens no es quedin sense escola. Amb més previsió no parlaríem de tallar pins, alzines i roures.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.