De concert per Mallorca
Divendres 12 de desembre vam marxar cap a Palma per actuar al Teatre Mar i Terra
Un cop arribats a Palma, ens estava esperant l’Àngel, el representant que tenim a Ses Illes. A partir d’aquí, tot normal… Esmorzar, recollir les guitarres, descansar una mica, dinar, cafè, etc.
L’aventura comença quan arribem a l’hotel. Encara que la meva economia està molt malmesa últimament, sempre he viscut amb unes certes comoditats atesa una posició financera relativament bona de la meva família. La veritat és que no he anat gairebé mai de càmping i els hotels on m’he instal·lat sempre han estat de conya perquè, o bé pagaven les televisions quan fèiem promo per les espanyes amb La Porta o pagava el meu pare quan hi anàvem en família.
En aquest cas, l’hotel escollit no era un hotel… Era una espècie d’alberg, on semblava que havíem de compartir l’habitació nosaltres tres amb tres individus més que no coneixíem de res… D’entrada, quan vaig veure l’habitació amb les 3 lliteres se’m van arrissar els pèls del cul… Però en una estona em vaig transportar a la infantesa quan anàvem de colònies amb l’escola, i vaig sentir una barreja de nostàlgia i emoció recordant els meus amics del col·le, tant de molt jovenet quan anava al Pompeu Fabra de Barcelona com després amb la meva família del Pins del Vallès de Sant Cugat. Vam fer la migdiada els tres sols.
Quan vaig despertar-me vaig decidir que volia dutxar-me abans d’anar cap a les proves de so al teatre. "On collons és el lavabo?!"
Surto a fora de l’habitació i trobo els lavabos compartits. Les dutxes separades per homes i dones… Coi… I el sabó? I la tovallola? Als hotels sempre n’hi ha… Cap problema… Baixo a baix al taulell i demano sabó i una tovallola. El mallorquí que hi havia a recepció em mira amb cara de pòquer i em diu:
– Idò, de sabó no en tenim i sa tovallola són 3 euros! Això és un host, no un hotel!
Li dic que és el primer cop que sé que existeixen els host i que no pateixi per mi, que ja m’espavilaré. Em mira amb cara de:
– Idò, què s’ha pensat aquest pijo de Barcelona?!!!
Pujo cap a dalt a l’habitació. El Jaume porta xampú pel cabell… Amb això ja m’apanyo… I per assecar-me agafo una samarreta i llestos… Em dirigeixo cap a les dutxes amb la il·lusió que no hi hagi ningú… Entro… Tres dutxes i un espai compartit per canviar-se, com un gimnàs… Em trec la roba, agafo el sabó i em foto a la primera dutxa… Tot bé d’entrada… Al cap d’un moment sento que entra algú…:
– Hi!
Un home anglès saluda i dedueixo que entra dins d’una de les dutxes… Comprovo que es dutxa perquè em disminueix la pressió de l’aigua considerablement… M’ensabono amb el xampú…:
– Buenos tardes!
Entra un altre tio, aquest cop per l’accent crec que és argentí. Em preocupa com quedarà la pressió de l’aigua quan el col·lega obri l’aixeta… Efectivament, al cap d’un moment surt un rajolí ridícul d’aigua que puc estar 3 hores per esbandir-me… Al cap d’un moment veig un cap que surt pel costat de la cortina de la meva dutxa!! Quin espant!!
– A vos le sale agua?
La mare que el va parir!!! Li dic que no massa… Penso que marxarà, però m’equivoco… El seu cap continua allà mirant-me…
– Soy Gustavo!...
– Hola Gustavo, soy Oriol…
Per sort marxa i comença a dutxar-se… Respiro… Des de la seva dutxa crida:
– De dónde sois Uriel?
– Catalán, de Barcelona
–¿Por qué e’tás aquí, pive?
– Soy músico, tengo bolo en un teatro…
De cop i volta torna a aparèixer el cap!!!
– No me digás que sos músico!!!
M’incomoda molt que el tio vagi traient el cap per la meva dutxa!! És com aquella gent que et van donant copets al pit
mentre et parlen…
– ¿Qué instrumento tocás?
– La guitarra…
– Xo también toco la guitarra!!
Hòstia puta, ja veig que l’he cagada… Aquest tio ja no me’l trec del damunt!! Amb tot això, el jubilat anglès de la tercera dutxa comença a cantar el "Help" dels Beatles amb una afinació que em fa dubtar que realment el nivell musical dels anglesos sigui tan superior al nostre… Volum no li falta…
El Gustavo s’interessa per la guitarra que utilitzo… Per sort, des de la seva dutxa… Entra un alemany:
– Gutten tack!
Penso amb la dita castellana aquella de “éramos pocos y parió la abuela”… Sento que el Gustavo parla amb el tio que sembla que es diu Patrick… Es veu que té pressa per dutxar-se… Torna a aparèixer el jetu del Gustavo per la cortina de la meva dutxa…
– Pive, ¿tenés jabón?
– Sólo champú…
– ¿Me lo dejás?…
– Sí…
Entra a la meva dutxa a agafar-lo… La mare que el va parir, quin tio… Amb tot això, el Patrick tira pel dret i entra a la dutxa on hi havia el Gustavo i me’l deixa allà a dins amb mi… Al Gustavo sembla fer-li gràcia… A mi no me’n fa cap… Ell continua molt interessat en el meu equip musical… Pateixo que no estigui interessat en una altra cosa que no li penso donar… Hòstia puta, quina incomoditat… M'apresso per sortir ràpid…
L’anglès canta “Angie” dels Stones i el Patrick li fa els cors… M’eixugo el cabell amb la samarreta que porto… Queda “xopa” i encara estic moll… La puta d’oros… Agafo els texans que duia i acabo d’assecar-me… No és el més higiènic, però no sé què fer i vull marxar abans que surti el Gustavo… Em poso els calçotets nets i els mitjons… I ara què? La samarreta i els texans estan mullats i no porto res més!! Per què collons no hauré pagat els 3 euros per la tovallola?!
Ara mateix vaig en calçotets, mitjons i les bambes que porto… Obro la porta del passadís i miro a esquerra i dreta… Ningú… A la mà, l’ampolla del xampú del Jaume… Surto corrent cap a l’habitació… Quan estic a mig camí: horror, pugen dues noies per l’escala!! Veig que la trobada és inevitable… Amago una mica la panxa i saludo:
– Bona tarda!...
La primera noia em mira estranyada… La segona em mira el paquet i somriu… Semblen alemanyes… No sé si somriu perquè troba que el meu paquet està prou bé o perquè li sembla ridícul… A jutjar per les mides de tot del Patrick –que deu ser de la seva colla– m’inclino a pensar que deu ser la segona opció… Aquesta segona noia em pregunta:
– Do you speak english?
– I speack a Zapatero’s english… o Rajoy’s english…
Això els fa gràcia… Veig clarament que amb les noies la “làbia” és molt més important que la mida del paquet… Em pregunten el meu nom… Em diuen els seus: Deborah i Angela… Amb el meu anglès macarrònic els dic que m’alegro de conèixer-les, però que ara marxo a vestir-me… En aquest momento surten el Gustavo i el Patrick de la dutxa… El Patrick fa cara d’atabalat i el Gustavo està emocionadíssim amb ell… Quan passen pel meu costat aprofita per dir-me que es vol comprar una guitarra acústica i per donar-me un parell de cops a l’esquena i mig abraçar-me…
No havia passat mai tanta vergonya… Pateixo pel jubilat anglès perquè fa una hora que és a la dutxa i ara no canta… Finalment arribo a l’habitació “apuradíssim”… Quan obro la porta hi ha el Jaume i la Virgi parlant amb l’Andrey, un rus que sembla que dormirà amb nosaltres…
Segueix @Saltorsguitar a Twitter.