Diogène, color i vitalitat a Valldoreix
Valldoreix ha estat històricament una població on molts artistes han viscut i han trobat la seva inspiració. Durant molts any la casa del pintor Kallinik Gousseff (Kalach, Rússia, 1893) al carrer de Joan Borràs va ser un espai d’art i música on alguns membres de la societat valldoreixenca es donaven cita al voltant de Gousseff i la seva esposa, la pianista alemenya Olga Haecker. També durant un temps el pintor hiperrealista suís Rudolf Häsler (Interlaken, Suissa, 1927- Barcelona,1999) va viure al passeig Jardiner per traslladar-se més tard a Sant Cugat.
L’artista Saülo Mercader (San Vicente de Raspeig, Alacant, 1944) va viure a Valldoreix durant la seva etapa catalana, i algunes de les obres d’aquesta etapa estan signades a Valldoreix. Molts altres artistes han escollit Valldoreix com a lloc de residència i creació, alguns molt implicats en la vida social i cultural valldoreixenca i d’altres pràcticament amagats i pràcticament desconeguts.
Mercè Diogène ha estat tota la seva vida vinculada a Valldoreix i des del 1969 estableix la seva residència a can Cortés de Valldoreix. A casa seva crea el taller Tapisseries Monmany el 1975. La seva relació amb Valldoreix ha estat no tan sols imbricada amb la seva producció artística. El Montmany ha estat protagonista de moltes de les seves obres, de fet la primera de les 15 obres que podem contemplar a l’exposició valldoreixenca és un oli dedicat a la masia i les vinyes de Montmany i molt a prop trobem una dedicada a l’església de Sant Cebrià.
El Montmany, la seva activitat, el seu entorn i la seva gent han estat una constant en la seva producció artística: La Encina. Can Monmany (1943); Mamina (1949), un retrat de la gran dama de Montmany, la sra. Victoria Benito Moreno Printemps (1981) i ha deixat testimoni de les activitats agrícoles d’altres èpoques La era de Can Monmany (1946) o Batent el blat (1948).
Altres llocs de Valldoreix també formen part de la seva iconografia, Can Cortés (1966) casa seva, o l’església parroquial, en gravat Sant Cebrià de Valldoreix (1996) o en oli (2013).
La inauguració de l’exposició va ser molt entranyable, no sols per l’emoció de Diogène d’exposar a Valldoreix, la inauguració va tenir un moment emocionant quan l’esperaven unes amigues de joventut a les que no havia tornat a veure des de l’època de la segona república. Juntes van recordar el temps de les bicicletes per carrers de fang o pols, o els balls al Casino de Valldoreix; memòria d’un altre Valldoreix, records del temps viscut per una dona amb una força vital plena de colors.
Segueix @jjcortesgarcia a Twitter i a Facebook