El roig i el negre

Henri Beyle, més conegut per Stendhal (1783), va escriure <em>El roig i el negre</em> en plena Restauració, en una etapa en què França patia una crisi econòmica, industrial i agrària

Jordi Van Campen Director d'Sprint Idiomes 20.06.2013 04.00 h.

Llibre El roig i el negre

Aquesta novel·la, com tantes altres del seu temps, critica els estaments de l’època. Balzac, per posar un cas, retrata una alta societat només motivada per l’avarícia i la luxúria, sense passió ni sentimentalisme, gairebé com si fes estudis d’antropologia. Stendhal, en canvi, tot i retratar com a culpables la classe alta, la burgesia i en part la pròpia Església, ho fa des de les seves passions. Sigui com sigui, les comparacions amb la situació d’Europa avui en dia són inevitables, de manera que la lectura dels autors de la Restauració adquireix un relleu de rabiosa actualitat.

Si bé l’autor articula la seva crítica social al voltant de la vida del jove Julien Sorel, en realitat l’interès del llibre radica en els mecanismes psicològics d’aquest fill d’un fuster de poble, i d’aquells personatges secundaris que l’envolten. Perquè “El roig i el negre” és una novel·la sobre la vanitat i l’ambició humana i Julien, d’origen humil, es creu cridat a una alta missió en vida, com el seu admirat Napoleó. Ambiciona pujar de classe social i no fa escarafalls per aconseguir-ho, però alhora -incapaç d’enfrontar-se a si mateix- rebutja la hipocresia i la mediocritat de l’alta societat que ambiciona.

Sobre la trama, dir que el jove Julien és recomanat a l’alcalde de Verrières (el senyor Rênal, paradigma de l’home de negocis, personatge inoblidable) per fer de preceptor dels seus nens. S’enamora passionalment de la mestressa, i Stendhal excel·leix com ningú en la descripció del procés d’enamorament dels amants: no li calen escenes mòrbides ni la cruesa del sexe al descobert: una mà que s’enretira a temps, una galta que enrogeix... El lector no oblidarà mai la passió que existeix entre Julien i la senyora de Rênal. D’aquest ambient rural, la novel·la passa a París, on Julien optarà per participar en la vida de l’alta societat. No avancem més per no espatllar la trama, però el lector ha de saber que hi ha perills, una segona intriga amorosa amb Mathilde De la Mole i un final tràgic, com correspon a un clàssic modern. “El roig i el negre” exemplifica l’ambició de l’home per obtenir poder, i com aquesta ambició és confosa amb la felicitat i la realització personal.

L’estil de Stendhal té una força formidable. Es dirigeix al lector directament i l’interpel·la, juga amb ell, el banya amb somriures d’humor per diluir l’efecte devastador de la societat amarga que retrata. No sobra mai res en les seves paraules, no deixa cap escena sense polir, absorveix completament la capacitat de concentració del lector. Fins i tot l’exigent Josep Pla el tenia per model, i feia seva la citació de Saint-Réal que Stendhal utilitza a l’entrada del capítol XIII: “Una novel·la: un mirall que hom passeja al llarg d’un camí”. Una lectura, o relectura, imprescindible.