El tren que ens va canviar la vida

Ara fa uns dies, en el claustre del Monestir, es va presentar el programa d’activitats que tindran lloc entre l’octubre del 2017 i el juny del 2018 per commemorar l’arribada del tren a Sant Cugat. Seran activitats molt diverses; n’hi haurà de culturals, d’historiogràfiques, de culinàries... i també conferències interessantíssimes sobre el context politicosocial de les primeries del segle XX i sobre la repercussió del tren en la vida i en el desenvolupament del municipi. El tren va arribar el 26 d’octubre de 1917, i, a partir d’aleshores, ja res no va ser com abans. Aquell dia, que era divendres, va canviar Sant Cugat de dalt a baix. No ho va fer de cop, naturalment, però sí que ho va fer de manera progressiva i imparable, fins al punt de transformar el que només era una petita i modesta vila agrícola del Vallès, d’uns 2.400 habitants, en el pròsper i admirat municipi que és avui i que el situa com un dels més ben comunicats de Catalunya –potser el més ben comunicat– amb la capital del país.

Jo mateix sóc un dels barcelonins que, probablement, sense la gran connectivitat del tren, no hauria escollit Sant Cugat com la meva ciutat d’adopció. Ho vaig fer el 1974, fa ja quaranta-tres anys, abans del boom de la crescuda, però tant se val. El tren, i l’extraordinària qualitat del servei que ofereix la companyia dels FGC, ha estat el factor determinant del progrés santcugatenc. Per tant, em sembla molt just que ara, cent anys després d’aquella feliç arribada, Sant Cugat reti homenatge als enginyers Carles Emili Montañès i Frederick Pearson que la van fer possible. Si poguessin veure-ho, es quedarien bocabadats del que van aconseguir.