Em seguiré trobant amb tu, Àngel

M’agradaria seguir trobant-me l’Àngel pel carrer, i saludar-nos, i preguntar-li com li va, i recordar la divertida conxorxa que vàrem fer el 1979 amb motiu de les primeres eleccions municipals del temps de la democràcia. M’agradaria, sí, veure de nou la seva cara riallera, com de querubí, i els seus ulls espurnejants. Però ara els carrers de Sant Cugat estaran un xic més solitaris, amb aquella soledat que perceben les llambordes quan s’absenta un veí que, amb el seu pas, ha deixat petja a la vila.

Evoco ara aquells dies de campanya i ho faig amb nostàlgia, perquè aquella imatge de proximitat de l’Àngel amb el seu poble, dedicant-se a la política, és a dir: estar al servei del poble, ja l’hem ben perdut. Ara els polítics són professionals. L’Àngel va veure de seguida cap on anaven les coses i va deixar de fer política.

Però, aleshores, ell i jo ens passejàvem pels barris de Sant Cugat, la Floresta, Mira-sol, les Planes, ell repartint pasquins i jo cantant i recitant l’agosarada Auca dels alcaldes de Sant Cugat del Vallès, on fèiem una repassada dels alcaldes del franquisme. I jo descobria barris secrets, abandonats per l’administració, i veïns desconeguts. Aquella acció la tindré sempre present i associada, fins la resta dels meus dies, amb la imatge de l’Àngel.

Sí, m’agradaria seguir trobant-me l’Àngel pels carrers de Sant Cugat, però no podrà ser. L’hauré de cercar en la meva memòria i em serà ben fàcil; i tantes vegades com vulgui, i sempre que revisi vells manuscrits que, en llegir-los, diré: Això ho vaig recitar i cantar al costat de l’Àngel.