Era una exposició col·lectiva la que hi havia a La Galeria
Tots els artistes que mostren el seu treball en aquesta exposició col·lectiva ens conviden a endinsar-nos al seu univers creatiu
-Era una exposició col·lectiva la que hi havia a La Galeria?
-Sí.
-I que tal?
-Doncs, bé.
-Bé, i ja està?
-Bé. Molt bé vaja. Ja saps que si començo a explicar-t'ho, no acabo mai.
-Explica'm. Va...
-Doncs presenten la temporada 2015-2016 i hi ha un petit tast de cadascun dels artistes que representen. Montserrat Casacuberta, Didier Lourenço, Perico Pastor, Josep i Ramon Moscardó, Pere Formiguera, Miguel Olivares, Jordi Pintó, Miguel Rasero, Jaume Roure, Xavier Salvador i Raimon Sunyer... En una mostra col·lectiva ja se sap, no pots aprofundir en el món de cap dels artistes que hi participen. Ets convidat a poder tastar per després decidir quin sabor t'agrada més. Són, tots ells, artistes que ja han exposat a La Galeria o bé que hi penjaran els seus treballs aquesta temporada.
-Però podries portar-m'hi de passeig? Vull veure les obres exposades. Va dona...
-Primer de tot, en entrar a La Galeria és com si hi poguessis respirar un alè de lliure creació, l'ambient és propici a la contemplació activa de les pintures que pengen a les seves parets. Parlant d'olors... Montserrat Casacuberta fa flaire de quelcom intemporal, per exemple. També pots caminar entre les muses de Lourenço i una marina de Pastor que et deixa regust de sal als llavis, de tan precisa com arriba a ser, d'un blau tant de mar que utilitza en aquesta tela. Em va cridar molt l'atenció l'obra de Miguel Olivares, sense deixar de banda o mal tenir el treball dels altres artistes que exposen, és clar. Ja se sap que l'art és totalment subjectiu. El treball d'Olivares se'm va quedar penjat dels ulls i encara somnio amb els seus colors i formes.
-Quina sort!
-Si, sóc tremendament afortunada de poder sentir la pintura d'aquesta manera! Després de gaudir la marina de Pastor de la qual et parlava abans, et pots desplaçar en un tres i no res a través del treball de Jaume Roure al Museu del Louvre o veure el front marítim de Barcelona en un Moscardó. També hi ha uns treballs de Formiguera molt sorprenents i atractius. Tots els artistes que mostren el seu treball en aquesta exposició col·lectiva ens conviden a endinsar-nos al seu univers creatiu, oníric, el seu llenguatge plàstic i a descobrir la cartografia de la seva particular Ítaca. Una mostra col·lectiva és com recórrer lentament un llarg passadís ple de finestretes a altres realitats.
Per una finestreta, per exemple, pots anar a parar al Museu del Louvre i per una altra finestreta pots anar a parar a un indret en el qual pots gaudir del front marítim de Barcelona. Resumint, és una visita a geografies mentals molt diferents entre elles, que et deixen amb ganes de veure més, de desxifrar signes i iconografies particulars de cadascun d'aquests autors. Amb fam de poder reposar la mirada més detingudament, divagant més i amb més coneixement del treball de cada pintor. La mostra és presentada com un aperitiu, en el que nosaltres, espectadors, decidim quin és el menú que volem veure i digerir en el nostre enteniment. Ens donen a triar entre propostes totes elles molt atractives i saboroses.
Jo ja tinc clar a quins artistes vull anar a veure quan presentin la seva exposició individual. Aquest passeig-aperitiu m'ha donat l'oportunitat de conèixer unes promeses de representació creativa que amb el llenguatge plàstic propi de cadascun dels seus artífexs, representa una realitat a la qual ens podem traslladar cada vegada que contemplem la seva obra i podem decidir en quina o quines volem aprofundir més perquè amb els seus elements característics fan ressonar quelcom d'una manera molt forta en la nostra ànima. És l'atractiu i el que m'encisa de les exposicions col·lectives!
- Molt engrescador això que m'expliques. Hi passaré a veure-ho.
I mentre deia això i el dia desapareixia ja emportant-s'en les oportunitats, s'encenien les llums del carrer per donar la benvinguda a una nit molt matinera. Ella, es va aixecar de la cadira on seia mentre xerrava amb la seva amiga del que mostrava aquells dies La Galeria i va estendre el seu bastó blanc de cega amb el qual podia veure tots els colors del món.