Estimada Joana
Aquest dilluns, 16 de desembre, al matí, molt a primera hora, he sentit per RAC1 que s’havia mort la Joana Raspall a l'edat de 100 anys
El nostre treball anava sobretot dirigit a les escoles, per tal que s’adonessin de la necessitat que els nois i noies tinguessin textos en la nostra llengua. Vam tenir la xamba que el dia que es va llegir la ponència hi havia un salesià, el Pare Garulo, que es va interessar per la nostra proposta i va oferir la seva editorial de Dom Bosco per fer una aportació a la llengua patrocinant l’edició de textos (en van sortir en català i castella) com a col·laboració de l’editorial al Congrés. I aleshores vam poder editar textos en català.
Sempre la Joana va ser el meu àngel tutelar. Quan tenia ocasió sempre em facilitava alguna escola per anar la diada de Sant Jordi per parlar de teatre, perquè la meva obsessió és que el teatre hauria de tenir un lloc a l’escola com assignatura, com així mateix la música.
La darrera vegada que vaig tenir ocasió de parlar amb ella (a part d’una presentació dels seus darrers llibres, quan ja anava en una cadira de rodes) va ser una xerrada a l’Ateneu Barcelonés per parlar de la guerra: la Joana em va oferir d’explicar les meves experiències de després de la guerra (quan va començar jo tenia cinc anys); el cert es que em feia una mica de basarda.
La mesa estava formada per la Neus Català, la Joana Raspall, la Teresa Pamias i la jo. Em va demanar si volia col.laborar parlant de com vaig viure la post guerra (quan vaig anar a escola amb vuit anys no sabia ni llegir ni escriue). Pero qui li deia que no a la Joana Raspall, amb aquell somriure dolcenc que captivava? Vaig sortir-me’n com vaig poder, i vaig acabar llegint un fragment del poema de Ventura Gasso, Les tombes flamejants que encara és vigent avui dia:
Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants.
Estimada Joana, gràcies per tot això i moltes altres coses. Descansa en pau.
No t’oblidarem mai.
Qui era la Joana?
Joana Raspall (Barcelona, 1913), una de les veus més destacades i sensibles en el camp de la poesia infantil. Pertany a la generació de grans mestres com Carles Riba o Foix i d’uns quants companys i amics poetes i escriptors com Rosa Leveroni, Joan Vinyoli i Màrius Torres, entre d’altres…A part de llibres per a infants, també ha escrit teatre –El pou (Premi “Cavall Fort”, 1967) entre d’altres-, poesia per a adults, alguns contes infantils, i s’ha dedicat sobretot als diccionaris –és coautora del Diccionari pràctic de sinònims catalans (1972), del Diccionari de locucions i frases fetes (1984), i del Diccionari d’homònims i parònims (1988)-, de sobres coneguts arreu.