"Ets gran, ja no hi caps"

A Sant Cugat ens agrada parlar de qualitat de vida i de ciutat modèlica. Hi ha una realitat incòmoda, però, que costa d'admetre: fer-se gran pot acabar volent dir haver de marxar. Per què, què passa amb la gent gran que ja no pot assumir el cost de viure aquí? La resposta, cada cop més habitual, és clara.

Ja sabem que molts joves han de marxar i que, amb els preus actuals, sovint no tenen alternativa. Però, amb el temps, alguns potser poden tornar. La gent gran, no. Parlem de persones que han viscut tota la vida aquí, que hi han construït records, vincles i rutines, que coneixen els carrers i les cares de la gent. Per a elles, marxar no és un canvi més, sinó gairebé una ruptura vital.

I, malgrat això, és una realitat que sovint s'ignora. El sistema actual protegeix la vulnerabilitat econòmica, però deixa de banda la vulnerabilitat territorial i social de l'arrelament: tot allò que no surt als barems, però que sosté una vida.

Es prioritzen habitatges per a altres col·lectius, però no per a la nostra gent gran, que és la que ha contribuït a fer la ciutat. Hauria de ser una prioritat, però avui no ho és. I, sense alternatives reals perquè puguin continuar vivint aquí –si no a casa seva, en un habitatge protegit i en condicions–, el problema es cronifica i la ciutat es deshumanitza.

Perquè una ciutat no es defineix només pel que construeix, sinó també per qui hi pot continuar vivint. I si fer-se gran a Sant Cugat vol dir, en massa casos, haver de marxar, ja no parlem només d'habitatge. Parlem de pertinença, de memòria i de dignitat. I cap ciutat que expulsa els seus grans pot dir, honestament, que funciona.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.