L’any 2005 ens pensàvem que jugàvem la Champions dels països guais del món. Tot era eufòria i el capitalisme mostrava la seva cara (teòricament) més amable. Per dins, però, tot s’estava començant a podrir. Famílies, empreses i administracions vivíem per sobre les nostres possibilitats i ningú no ho volia admetre ni veure. Enlloc d’aprofitar la bonança i gestionar-la bé, la cobdícia i els diners ens van encegar. Ens vam endeutar per fer més encara confiant que la gallina mai deixaria de pondre ous d’or. Donant l’esquena al fet que l’economia té cicles i després d’una pujada (extraordinària) havia de venir per força una baixada.
Era com jugar al Super Mario i tenir un estrella d’aquelles que et fan invencible. La tens i saps que dura poc així que corres al màxim per emportar-te per davant com més enemics millor i agafar el màxim de monedes possibles. Corres tant que a vegades calcules malament i caus per un forat perdent una vida. Ara estem en aquest forat i ja no ens queden més vides.
>GAME OVER<
La història ja explicarà com ens en sortirem (perquè ens en sortirem). Ara bé, el que tinc molt clar és que la partida que comencem ara és la d’un joc diferent. La mentalitat ha canviat. Les famílies saben que la precarietat de tot plegat no aconsella una hipoteca a 40 anys que et mossegui un 50% del teu sou. Els bancs (que ja no et donaran aquesta hipoteca si el pis no és seu) saben que no poden dir sí a tot. No podran tenir en ment només fer més i més diners a costa de la innocència o directament l’engany dels seus clients.
Els projectes empresarials nous no començaran a anar a les entitats financeres a demanar diners. Primer tindràs una idea reuniràs uns diners i planificaran la manera de dependre el mínim del finançament extern i que el teu deute no se't mengi el projecte.
I per acabar les administracions hauran d’aprimar-se fins a punts que semblaven impensables fa 5 anys. I corren el perill de l’anorèxia. De l’aprimament obsessiu. No hem d’oblidar que l’Estat del Benestar és una conquesta social que no podem dinamitar compulsivament pensant només en un objectiu de dèficit.
I bé, tot plegat ho haurem de construir de nou sent més pobres (famílies, empreses i administracions). Amb uns poder públics que ens ajudaran menys (si ens ajuden) i recordant que fa uns anys jugàvem una Champions a la que érem mers convidats d’excepció.
Com tants jocs a l’inici, comencem sense res. Sense armes, ni contactes, ni experiències. Les que teníem no serveixen. Ens han fet caure al forat.
Com tants jocs a l’inici caminarem amb prudència. Expectants i assegurant cada moviment. Comencem un joc nou i no volem gastar totes les vides a la primera pantalla.
I com tants jocs a l’inici, l’esforç, la perspicàcia, un toc de picaresca i moltes hores davant la pantalla ens faran ser experts en la matèria. Agafem el repte amb optimisme. Amb la il·lusió que fa començar un joc nou sabent que tens per davant tot de móns desconeguts i aventures per viure. Amb enemics que no sempre són fàcils de derrotar i que ens feriran però amb la voluntat de passar sempre de pantalla!
Segueix @JrArmadas a twitter.
Més informació