L’adéu de Cal Tubau i alguna cosa més

El 31 de juliol passat, Cal Tubau va tancar la seva botiga del carrer de la Torre, a tocar del Monestir. Queden, això sí, les parades dels mercats de Torreblanca i Mira-sol, a més de la del Condis de Coll Favà. Però, és clar, la botiga més emblemàtica, la més coneguda i tradicional, amb 63 anys d’història, era sens dubte la del Monestir.

La raó d’aquest tancament, segons Cal Tubau, és que els hàbits dels santcugatencs han canviat en la mesura que també ha canviat la ciutat, com ho demostra el fet que la majoria de locals de restauració que apareixen avui dia ho fan a costa de les botigues tradicionals de queviures. A mi em sap greu, això, perquè hi veig un element inquietant al darrere. Vull dir que no tinc la percepció que aquest canvi impliqui cap guany per a Sant Cugat. Només cal veure que per cada establiment que arrela, n’hi ha un munt que pleguen o que canvien de mans al cap d’un any, cosa que indica que no és or tot el que lluu i que són molts els locals que s’hi agafen els dits.

El comerç tradicional és el retrat de l’ànima d’una ciutat, és el batec dels seus habitants, és el lloc on es pot conèixer a peu pla la seva gent. En els impersonals comerços d’avui dia ningú no et rep amb aquell somriure ampli i sincer amb què ens rebia l’inoblidable Jaume Tubau. Ell saludava sonorament tothom, inclosos els que feien cua. Penso, per tant, que la mort d’aquests establiments és una pèrdua immensa, i algun dia, massa tard, ens n’adonarem, ja que amb la seva desaparició desapareix també una manera menys individualista d’entendre la vida, desapareix una manera de relacionar-nos més receptiva, més afable i, en definitiva, més humana.