La crisi dels mitjans
Fa temps que per causes endògenes i exògenes molts mitjans –no tots– van plegar-se a les directrius de les elits polítiques i econòmiques. És un debat apassionant que ara aquí seria llarg d’explicar. Però que no és més que una contínua i preocupant distància entre la ciutadania i mitjans.
Tothom parla de la distància entre ciutadania i política. Però i ciutadania i mitjans de comunicació? Aquests dies, amb la notícia de l’abdicació del rei, la gran majoria de la societat no glossava la figura del rei, ni la transició, ni la seva “compechaneria”… La gent majoritàriament o era indiferent o bé deia que “ja era hora”. Fins i tot milers de persones van sortir a manifestar-se. La majoria de mitjans: Res. Només odes i hagiografies. Un gap, preocupant.
L’altra “possible” abdicació de la setmana (en paraules del mateix rotatiu que ho publicava) també em va fer pensar. Mentre capitals del món s’omplien de castells humans per la independència i aquesta imatge feia la volta al món, nosaltres omplíem portades, editorials i tertúlies sobre si CiU estima o no Duran. Ja sé que si Duran plega pot tenir conseqüències polítiques importants, però de moment, fa ballar la viu-viu, a veure què passa i si em deixo o no estimar.
Última anècdota: la suposada agressió a Pere Navarro. Setmanes i setmanes … omplint tertúlies, cròniques, entrevistes, editorials… Total per què?? Per a res! És una estupidesa feta categoria! I després diuen que hi ha desinterès per la política.
Per què sóc 2.0? Per què tinc pluralitat de veus. Perquè no hi ha res més enriquidor que veure un debat o una entrevista i alhora llegir els comentaris de la gent a Twitter. La gent et sorprèn. És heterogeni. Als mitjans, en canvi, esmorzo amb uns tertulians a la ràdio, que després llegeixo també en els diaris i abans d’anar a dormir torno a veure a la televisió. I de què parlen? Del rei, del Duran i del Navarro.
Seguiu @vanesahernandez a Twitter.