La justícia

En el Llibre I de La República, Plató comença amb una discussió sobre la vellesa i la riquesa, el que condueix als dialogants cap al tema de la justícia i el bon govern. Hi ha opinions confrontades.

Es comença per la posició de Céfal que afirma que la justícia és la devolució del que es deu, i Sòcrates replica que aquest no és el punt central, doncs es pot tornar el que es deu amb justícia i amb injustícia.

Continua Polemarc declarant que la justícia consisteix en el benefici als amics i el perjudici als enemics. Sòcrates replica que si perjudiquem un home se’l torna més injust, i així es faria “justícia” tot produint injustícia, el que sembla un contrasentit.

En tercer lloc sorgeix l'opinió de Trasímac que creu que la justícia és el que convé al més fort, i Sòcrates replica dient que igual que el metge, el governant ha de disposar el que convé als governats, i no pas a ell mateix.

Finalment Sòcrates declara que en tot cas la justícia és l’excel·lència de l’ànima, i que les funcions de l’ànima són atendre i deliberar, i així la justícia és el camí propi cap a la seva excel·lència. La justícia està lligada al bon govern. D’aquesta manera l’ànima justa complirà la seva funció i viurà bé.

Val la pena repensar, a la llum de les aportacions de Plató, si la justícia actual i els òrgans que la imparteixen, no estan encara ancorats en la posició de Polemarc, que la justícia és el que convé als amics i perjudica els enemics, o en la de Transímac, que la justícia és el que convé al més fort. Cal una mica més de Sòcrates.