La vitrina
Quan un es mou per Catalunya, en quasi cada poble troba un bar anomenat Sport o un casal amb el nom del poble acabat en -senc o -enca, on sempre hi ha una seu social d’algun club, penya, entitat...
En trobem de mides diverses, sorollosos, amb olors... amb vida i sempre amb una cosa característica: tots tenen una vitrina, que està plena de trofeus i records, tants, que d’inici no et lliga el nombre amb la mida del poble. Quan les mires en detall, hi veus coses, intranscendents per tu, no per ells, ja que són fites: partit solters contra casats estiu..., subcampionat comarcal... i quan t’hi fixes més, identifiques les que a més de ser fita, són referent: campions de..., millor entitat de l’any..., jugador amb més fairplay de la temporada...
Un trofeu, una distinció, un premi és un reconeixement. A vegades, fins i tot pot ésser un agraïment pel que s’ha fet. A més, tenen una funció exemplificadora, d’emmirallament pels altres, els que no tenen premi.
El passat mes de març, com cada any, es van atorgar els Premis Ciutat, que reconeixen la singularitat santcugatenca. En conèixer aquesta notícia, vaig pensar que Sant Cugat té moltes entitats per poder premiar-ne tantes i tan seguides; que aquestes ho fan bé, ja que són moltes les finalistes, premiades o no; que té molt mèrit, ja que cap es planteja com a fita anual de la seva activitat, és a dir, obtenir un premi; que no hi ha competitivitat, sinó un gran increment de competència interna, per assolir cada cop nivells més alts d’excel·lència especifica, és a dir, cadascú en el seu àmbit, nivell i interès.
Per una entitat, un premi d’aquestes característiques és una gratificació i des del moment en què s’obté, un referent, un nivell que s’ha de tractar de no reduir. Pel poble, tenir entitats premiades per la seva tasca, a part d’una satisfacció col·lectiva, ha de proveir d’informació respecte del que es fa, per quin motiu i per què surt bé. Malauradament, penso que ni l’objectiu intern ni l’extern, el de que les entitats premiades puguin ésser un referent, és factible, tot és massa efímer i ràpid.
Ens manquen vitrines on posar i mostrar el que s’ha obtingut, tant als de dins com als de fora; així, els premis serien un gran guardó per a tothom. El Club de Rugby Sant Cugat ha obtingut el premi per molts motius, alguns de molt petits i insignificants, però constants i per a moltes persones, anònimes, públiques, però positives... En aquest guardó, hi podríem incorporar les copes, els trofeus, els reconeixements..., les distincions que vindran... Tanmateix, ens manca la vitrina on poder donar sentit de referent per temps a cada situació puntual.
Si volem que l’esport segueixi sent alguna cosa més que exercici físic, necessitem moltes vitrines, com a mínim una per entitat i locals on posar-les. Fóra bo que a nivell municipal es comencés a valorar seriosament aquest tema. Per fer esportistes calen instal·lacions, per fer ciutadans calen locals socials, amb vitrina, i cadascuna amb moltes lleixes.