Llançar menjar
Enguany, com en els darrers anys, he estat uns dies al País Basc, en concret a Sant Sebastià-Donostia. He coincidit amb la seva Setmana Gran-Aste Nagusia. A part de gaudir d’un concurs de focs d’artifici excepcional i que ha durat tota la setmana, vaig tenir notícies de la celebració, ben a prop d’allà on m’estava, d’un concurs de llançament de merengue. No cal dir que era per a la canalla. La casualitat va fer que se’n parlés, en el diari de major tirada a la ciutat, en una portada on també es feia referència a l’augment de les deficiències alimentàries d’una part de la infantesa basca. Aspecte, tot cal dir-ho, que unes setmanes abans havia posat en evidència el nostre síndic de greuges pel que fa a Catalunya; malgrat l’intent del conseller de sanitat, un especialista en distorsionar les qüestions d’odre sanitari, de treure-li ferro a l’assumpte. Cal dir, pel que fa a Sant Sebastià, que paral·lelament es van fer dos concursos de truites de patates, amb la participació dels seus millors cuiners com a jurat, on aquestes no es llançaven al públic, sinó que aquest gaudia de les esmentades truites un cop lliurat el premi.
Pels mateixos dies coneixia la idea de l’Ajuntament de Bunyol de cobrar per assistir a la “tomatina”, és a dir, al llançament de tomàquets que es fa en la festa d’aquell poble. Això només afecta a la que es fa per als adults, la dels nens ja s’ha fet quan escric aquestes línies. El regidor de cultura, per tal de compensar els assistents, ha parlat de millorar el llançament a base de subministrar més tomàquets per llançar.
No cal dir que ni el merengue ni els tomàquets llançats són aprofitables. És difícil imaginar un pastís amb merengue que anat per terra o un sofregit amb tomàquet esmicolat a base de trompades corporals. Ras i curt: es llença menjar només per passar l’estona. I estic segur que els dos exemples aportats no són els únics pel que fa a aquest tipus d’afició. Arribats aquí, potser caldria reflexionar sobre aquest costum o afició. No cal aportar les dades de la gent que depèn de l’ajuda d’ONG i, en concret, de Càritas per arribar a final de mes o dels nens que depenen del que mengen a l’escola per tenir un àpat presentable. Per no parlar de fams molt més agudes i endèmiques, encara que ens quedin una mica més lluny. Ens atansem, cap una societat més austera, d’això hi ha pocs dubtes. Per altra part, els pagesos es reivindiquen constantment, volen guanyar-se més bé la vida i, de pas, fer-nos arribar millors productes. I, no ho oblidéssim pas, hi ha tota una ofensiva, per dir-ho d’alguna manera, a favor dels productes ecològics i en contra dels transgènics. En definitiva, cada cop filem més prim en això del menjar. Encara que també és veritat que molts, especialment alguns joves, cada cop mengen pitjor i no, precisament, per manca de recursos.
Caldria, doncs, plantejar-se en aquest context si té sentit seguir promocionant actes l’única originalitat dels quals és el llançament d’aliments. Algunes ciutats, com Barcelona, han prohibit que els circs treballin amb animals, argumentant que pot ser causa de maltractaments. Si el possible maltractament d’animals al circ fereix algunes sensibilitats, el suficient com per prohibir-ho, caldria interrogar-se sobre les sensibilitats que pot ferir el llançament de menjar amb l’única finalitat de passar l’estona. Al cap i la fi, si hom no sap exactament per què ha fet la natura determinats animals que s’exhibeixen al circ, el que sí és clar és que el menjar és pensat i cultivat per alimentar l’espècie humana (i d’altres que també mengen el que nosaltres els hi fem). Caldria pensar-hi, si més no.