Llarga vida a la Paideia
Allà era on, cada setembre, anavem a buscar els llibres de text, aquelles èpoques en que es fascinava forrar-los amb aeronfix. Però no només això: cadascú de nosaltres podria reescriure la seva biografia només amb els llibres que hem anat llegint i que, quasi sempre, anàvem a buscar a aquesta llibreria. Allà hi trobàvem la Neus o la Lluïsa que tenien la capacitat (encara no igualada ni tan sols per cap aplicació informàtica) de recordar si el llibre que anaves a buscar el tenien als prestatges, al magatzem, l’havien de demanar a l’editorial o estava descatalogat.
Ara la Paideia canvia de local per passar a una llibreria d’una sola planta enlloc de les dues actuals. Entenc que per a tothom que hi treballa serà molt més còmode però aquelles escales eren un dels seus encants. Baixar-les cap a la literatura infantil, cap a Sebastià Sorribas. Pujar-les cap a les novel·les, cap a Auster, García Márquez, Monzó... Tot envoltat d’aquell característic aroma de pàgines i tinta. I, d’això ja fa uns anys, fer cua perquè a la caixa t’esborressin el preu del llibre, que estava escrit a llapis. Ara fa unes setmanes vaig notar que s’havia tancat un cercle en veure el meu llibre “Desmuntant la caverna” al seu aparador. Em va fer una il·lusió especial.
Ja em perdonareu per aquest episodi de “Cuéntame” però no me m’he pogut estar. Ara només desitjo que –menys les escales- la Paideia pugui continuar presumint d’oferir el mateix a Santa Maria que a Santiago Rusiñol. Els lectors ho continuarem agraïnt, però els santcugatencs més.
Segueix a @jofrellombart a Twitter