Llegir… escoltar

Fa un parell de setmanes vaig repetir un àpat amb un bon amic de Valldoreix. Va ser en un restaurant ben portat per una parella jove que es multiplica per dues o per tres perquè els surtin els comptes. Evoquem capítols inoblidables –els dos hem caminat ja un bon camí– i ens vam detenir en les contradiccions que ens surten al pas en la vida. En acabar, quedem que repetirem per oxigenar el cervell.

Sortim al carrer Major i baixem cap a la plaça del Monestir i ens fixem en una llibreria de segona mà, no parlo d’una llibreria de vell, on pots vendre aquest llibre que no saps ja on col·locar, o comprar una novel·la per tres o quatre euros. “No està malament –vaig pensar– és una manera d’evitar que els llibres morin esbocinats en un Punt Verd o siguin pastura de les flames davant algú que tingui fred o no suporti la cultura… que segur que algun en queda”.

Ens acomiadem i li dono un parell de voltes a l’assumpte. Es llegeix poc, em vaig dir, i si no que els ho diguin als editors o als escriptors quan ens assalten les llàgrimes de l’emoció en trobar-nos algú que, sense conèixer-nos, ens diu que ha llegit una de les nostres novel·les. Quina alegria tan immensa!

Es llegeix poc i tampoc es parctiquen lectures en veu alta, una pràctica que ha caigut en desús i que, encara que sembli carrinclona, tindria un valor immens per despertar l’apetit per les històries escrites. Recordo que quan era batxiller i migpensionista en un col·legi de Madrid, cada dia, mentre menjàvem, un dels que hi havia allà, triat a l’atzar o pel dit pervers del professor que ens vigilava, havia de llegir un fragment d’algun clàssic, de Quevedo, o Cervantes, de Pío Baroja, Larra i uns altres més. Encara recordo que patia fins a veure que jo no era el triat però avui, cinquanta anys després, penso que aquella va ser una bona cosa.

Ara tenim massa temptacions al nostre voltant per buscar en una biblioteca –o a Internet– algun d’aquells textos del meu batxillerat. La societat de la informació, les xarxes socials, les eines d’intercomunicació instantània, els comandaments de la consola de videojocs… uf, molt difícil!

Però gairebé tots tenim oïdes i tal vegada a algú se li pugui ocórrer produir i posar a la venda CD o llistes de Spotify amb contes o novel·les ben llegides. Així podríem escoltar les bones descripcions d’Eduardo Mendoza sobre les aventures d’Onofre Bouvila a La ciudad de los prodigios mentre fem spinning, o la deriva de Pijoaparte en Últimas tardes con Teresa, quan recollim els plats del menjador o ens n’anem al llit amb la parella.

Sí, ja sé que estic una miqueta sorneguer, però no és una mala idea. Pensin-ho. N’hi ha prou que alguna escola de negocis ho inclogui com a exemple de business plan i ja veuran com a l’emprenedor que ho faci li donen un premi.

I a més, que caram! També valdria per despertar l’ànim de la gent que amb prou feines parla, o d’asserenar el dels que parlen massa, o el dels que pontifiquen pel que creuen que saben i amb prou feines coneixen. Si escoltessin les històries que s’amaguen en els llibres, els salvapatrias, els de tots costats, veurien que el món és més gran que el seu melic i que a la vida es pot ser un mateix “sense ser dels teus o dels meus”.

No proposo que abjurem de les nostres identitats, sinó que cuidem una mica més la nostra condició de ciutadans del món, mamífers, bípedes i, a més, racionals. I per aconseguir-ho, una història, llegida o escoltada, pot tenir efectes miraculosos. N’estic segur.