Memòria
El Joan Llamas (president de Fila Zero) i jo mateixa, que havia dirigit els darrers muntatges del grup de teatre de La Unió (ambdós proveníem de l’antiga Agrupació Teatral Maragall) vam liderar un projecte presentat a l’alcalde Aymerich i concebut com un gran homenatge al teatre local (el projecte incloïa la publicació del llibre S’aixeca el teló de J. Tortosa i l’exposició “Teló endins, teló enfora” comissariat pel C. Casas i J. Llamas al vestíbul del Teatre Auditori). Aymerich va estar molt receptiu i ens va donar carta blanca per la inauguració amb l’única condició de fer-hi participar el major nombre d’entitats locals. És així com personalment em vaig trobar amb un dels reptes professionals més complexos de la meva trajectòria: coordinar i dirigir dues-centes persones dalt d’un escenari. Esbart, Orquestra, Fila Zero i totes les corals del municipi.
L’eix central del projecte va ser la producció de l’espectacle Històries de Sant Cugat, un recull de tres obres curtes a l’entorn de la història local encarregades a Guillermo Ayesa, autor i director vinculat a Fila Zero, va escriure Passió i Glòria. Joan Tortosa, a partir del text original de l’avi Sagalés, va escriure una peça intimista, Les espardenyes del Roc, que emulava les tertúlies a l’espardenyeria del Roc Codó. I Ignasi Roda va fer la peça més coral, Balades de mercat on fent un símil entre la població i el “mercadillo” del dijous, parlava de l’arribada de “nouvinguts” a Sant Cugat. L’himne final de l’espectacle amb música seva i arranjaments de Toni Xuclà ha perdurat com l’himne de Sant Cugat.
Jo crec que tota l’experiència i l’emoció col·lectiva que va significar la inauguració d’aquest espai quedarà fixada per sempre més en la retina de tots els que vam tenir el privilegi de participar-hi. Un esperit que malauradament va quedar truncat després de la inauguració. La línia del Teatre-Auditori ha estat la programació dels espectacles vinguts del cap i casal, i ha quedat, en bona part, menystinguda la producció i l’exhibició que esperàvem la gent que havíem treballat en el teatre local.
Transcorreguts 20 anys, sense haver pogut vehicular la sala B que se’ns va prometre, el Teatre La Unió torna a ser la gran oportunitat que tenen les instàncies polítiques de vehicular un espai digne que doni cabuda a les produccions locals i que enllaci amb el somni per a les arts escèniques que va significar la inauguració d’aquest espai emblemàtic anomenat Teatre-Auditori.