Això d'El Mesón

Si cliqueu "El Mesón Sant Cugat" a Google, us sortiran les referències que en fan els portals tipus Tripadvisor o Foursquare. Passa una cosa semblant a la part de la dreta, la de pagament. A la primera pàgina del cercador, res més. És l'algoritme de la gentrificació.

Se'm fa difícil entomar això d'El Mesón, potser les defenses ja estaven prou baixes després del Catalunya i l'Hamburg i d'un procés que ja fa estona que dura. Veure una entitat bancària a la Casa Maristany (després d'un frànkfurt!) va ser segurament un dels primers senyals d'alerta que em van fer adonar que Sant Cugat no és aliè a aquest corrent suïcida de fer passar una suposada rendibilitat per sobre de valors més culturals.

Tampoc no ens enganyem, El Mesón ja no era el que havia estat quan funcionava, amb la Carmen i el Mariano al capdavant, com a bar de la Facultat de l'Autònoma del Monestir, i els Ramon Barnils, Marta Pessarrodona, Pep Codó o Charly Birbe hi anaven a fer els cors, amb veu rogallosa de gintònics, a en Gabriel Ferrater, davant d'una audiència embadalida. Tot això ja només vivia a la memòria i no al racó del fons, a sota els dalts, quan ultrapassaves la icònica construcció de l'entrada i tota la línia de fusta de la barra i l'escala.

L'ampliació cap a la dreta ja va ser un primer canvi del tarannà clàssic, però potser havia estat un bon compromís entre passat i present, entre memòria i rendibilitat, entre cultura i compte de resultats. Ja no m'interessa el que passi a partir d'ara, si li han de dir el Mono o la Mona, tant se val, jo preferia una altra fauna: el Lloro, el Moro, el Mico i el Senyor de Puerto Rico. Deu ser que em faig gran.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.