Paradoxes de la història
En vam tenir un tastet amb l’exposició que vam fer al museu sobre la sessió de les Corts Republicanes a Sant Cugat
El dia 31 de gener, en Plàcid Garcia-Planas, periodista i fins fa molt poc director del Memorial Democràtic, farà al Museu la xerrada Jazz al despatx de Hitler o les paradoxes de la Història. Ell s’ha especialitzat darrerament en observar aquestes paradoxes.
En vam tenir un tastet amb l’exposició que vam fer al museu sobre la sessió de les Corts Republicanes a Sant Cugat, on es va decorar l’espai “parlamentari” (en aquella ocasió, l’església del monestir) amb fastuosos tapissos encarregats per Carles I, Felip II i Felip V. Quintaessencia monàrquica al parlament republicà.
De paradoxes com aquesta i d’altres que comentarà en Garcia-Planas, n’hi ha hagut sempre. Una de molt comuna té a veure amb la sublimació d’aspectes que en realitat eren molt diferents de com els imaginem o interpretem. Un clàssic: els temples grecs. La passió classicista llegada pel Renaixement ens va fer les ciutats gregues, els seus palaus i sobretot els seus temples d’un blanc immaculat. Monumentalitat de marbre blanquíssim.
El mateix passa amb els claustres romànics i, sobretot, els capitells: n’admirem proporcions, bellesa de formes, ingènua simplicitat (o, en el cas dels nostres, els d’Arnau Cadell al claustre del monestir, harmoniosa sobrietat i riquesa de formes). Però si un dia, Pèricles o Arnau Cadell tornessin del més enllà per fer un tomb per l’Atenes o el Sant Cugat d’avui, ens preguntarien, estranyats: «aquest edifici, quan el penseu acabar? Hi manca el color!». Columnes i capitells, frisos i parets, plens de colors: vermells, blaus, verds i grocs, ben llampants. Aquests monuments, estigueu-ne segurs, no ens agradarien gens. Paradoxes de la història.