Aquests darrers dies han estat molt difícils. Es barreja la ràbia de què ha marxat de sobte, el desconcert i el dolor, el fet de pensar que només de la seva presència ens queda el record. Trobar un gran buit en les petites coses que eren habituals i que no hi donaves importància: el seu bon dia, el seu fràgil caminar acompanyat de la mare, les visites habituals a la redacció... Començar a saber que el necessitem i ja no el tenim.
Hem compartit un espòs, un germà, un pare, un avi, un besavi, un amic excepcional. Una persona que ens ha marcat amb valors i sobretot amb bondat i amb amor. Amor als seus, a la seva inseparable Rosina, als fills, als nets que eren la nineta dels seus ulls i als seus besnéts, l’alegria dels darrers anys, als seus amics, al seu poble, a les seves arrels, al seu país.
El pare tenia un cor immens on cabíem tots: els de casa, els amics, la Penya Regalèssia, Sant Crist de Llaceres, Sant Domènec, Sant Adjutori, la plaça de Barcelona, el Monestir, les fonts de Collserola, Sant Medir, els escrits del TOT, la Unió...
En Tomàs era fill del carrer de Sant Antoni, de “Cal Magarola barber”. El gran dels tres germans Grau Garriga, un dels nens de la guerra, d’una família que la va perdre, d’uns anys difícils i plens de dolor i estretors, del trauma de la separació familiar. D’una generació amb qui sempre estarem en deute. Mai els agrairem el que han fet pels qui hem vingut després. Una generació forjada en el sacrifici i en el treball, en callar i en tirar endavant. Una generació que ens ho ha donat tot, que s’ha enfrontat a la vida amb la millor cara i celebrant les petites coses donant sentit a tot el que anaven construint, amb autenticitat, generositat i saviesa i, en el cas del pare, amb un gran sentit de l’humor fins al final.
La generació del pare, i un exponent n’és la penya Regalèssia, han entès que en el seu pas per la vida havien de donar sense demanar res. Deixar un llegat, preservar el que van rebre dels pares, les tradicions populars, les essències del Sant Cugat poble. Mantenir i si pot ser millorar el patrimoni heretat.
El seu amic Octavi Galceràn em va fer arribar unes sentides paraules en què retratava al pare i destacava d’ell el seu gran sentit de l’amistat, la sinceritat, la saviesa i el seu bon humor.
Si he de definir el pare amb paraules, aquestes serien: protecció, estimació, guia, mirall, consell, família, pal de paller, sacrifici, respecte, discreció, treball, responsabilitat, generositat, fortalesa, autenticitat, terra, casa, poble, pàtria.
Pare, ja sé que per edat i per la teva fragilitat potser et tocava. Que, com diuen, és llei de vida. Però començo a sentir-me orfe i amb una sensació que no t’he donat tot el que et mereixies. Pare, sense tu com ens ho farem?
Fa pocs dies, i com et trobem a faltar.