Parlem de la pista d’atletisme
Esmolant el “llapis” podríem articular un discurs que faria esment de tots aquells punts que recrearien la situació ideal: exigir al poder polític el coneixement i la sensibilitat necessària per tal de definir programes adequats als usuaris que la utilitzin; sol·licitar tècnics capaços de projectar un equipament modern i sostenible, abordant i resolen tots els problemes que es derivin del procés d’execució i, finalment, futurs usuaris que col·laborin en utilitzar i mantenir la instal·lació com cal, i sense mal llevar-la. Quan aquesta mena d’entrellat funciona l’èxit està garantit, però pel que fa referència a la pista de la Guinardera crec que ja no si val a mirar enrere. En tot cas, que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.
N’estic ben segur que la tríada formada per l’administració, entitats esportives i ciutadans ha de buscar i trobar urgenment vies i fórmules de conciliació i entesa per a facilitar el canvi cap una cultura esportiva, només fonamentada en valors mercantilistes allunyats de la formació humana i de la cultura de l’esforç. Per això mateix, cal compartir amb naturalitat totes les instal·lacions facilitades per l’administració; doncs cal tenir en compte que un equipament municipal és de tothom. Per tant, cap entitat esportiva no se’n pot apoderar, ni tan sols obtenir drets i privilegis que només la beneficiïn a ella mateixa sense pensar en la resta, utilitzant com excusa l’estar desenvolupant qualsevol activitat dirigida cap als joves de la nostra ciutat.
Com a ciutadans de ple dret tenim a l’abast el poder opinar i criticar sobre els procediments que l’han dut a terme, però un cop construïda, cal abandonar totes les rancúnies polítiques interessades posant tot el que estigui de la nostra part per tal de que l’equipament rutlli i, com no pot ser d’una altra manera, en el que els únics protagonistes esdevinguin només els nostres esportistes.