Petites coses estiuenques

Fer l’article de la tornada de vacances és el més difícil, ja no recordes quins temes vas deixar a mitges o pendents de comentar i els nous, i és una manera de dir-ho, encara no saps com abordar-los. Per tant, l’únic que se t’acudeix és comentar algunes coses que t’han passat les darreres setmanes.

Comencem per l’ascensor. El del meu bloc, el que quasi mai no agafo perquè visc en un primer. Paradoxes de la vida: sóc l’únic que no ha notat la manca de llum, no ha estat la meva fase, però el que li toca posar un grapat d’euros perquè la facin tornar i, de passada, pugui sortit l’abans possible la noia que s’ha quedat atrapada a l’ascensor. Missatge a retenir: si no pagues al comptat, la noia de l’ascensor ja s’hi pot posar fulles.

Surto il·lusionat de casa a la llibreria de costum. És tancada. Comprensible. Vaig a una altra. Oberta, però del llibre que m’interessa no en saben res. Ja se sap, a l’estiu les distribuïdores fan vacances. L’endemà baixo a Barcelona. Allà no em fallaran. Equivocat. Encara l’estan esperant, que torni a preguntar avançat setembre. Missatge a retenir: mai no et fiïs de les ressenyes dels diaris, les deixen anar quan el llibre encara està calent (o quan ja fa mesos que l’has llegit, que hi ha de tot).

Odio els mosquits. Només em piquen a Sant Cugat. Menys mal que no són tigre i la picada és més suportable! Ja tremolo quan torno de la muntanya, allà els insectes, suposant que n’hi haguessin, m’han ignorat. I, a més, no feia calor. Almenys no tanta. N’hi ha un que ja m’ha picat dues o tres vegades. Em faig amb un esprai mata mosquits i l’espero pacientment. No el veig. Quan ho faig ja és tard, m’ha deixat tres records més, però l’aixafo. Missatge a retenir: traïció amb traïció es paga.

Fa temps vaig decidir passar part del meus calers, no gaires, a una banca no convencional, de les que et diuen on els inverteixen. Finalment puc arreglar els papers. Un fotimer. Però, vés per on, em diuen que manca la fotocòpia del DNI, que ja em diran com l’he de fer arribar. No em diuen res en quinze dies. Sorpresa! Rebo un mail dient que donen de baixa la meva sol·licitud perquè no he enviat la fotocòpia en qüestió. Missatge a retenir: hi ha formes estranyes d’aconseguir clients.

M’agraden els melons, molt més que les síndries. Aquest estiu me’ls he menjat de dos en dos. Compro una marca que mai no em falla. Avui van caríssims, fins i tot la noia de la caixa m’ho recorda estranyada, potser perquè em repensi si paga la pena comprar-lo. No em tiro enrere. Vull meló. Passen dues setmanes i els compro a meitat de preu. Ho comento a la noia, la qual també s’estranya. Missatge a retenir: potser és a causa d’aquesta evolució erràtica que alguns es neguen a obrir el meló (de la Constitució).

Darrera. He decidit perdre uns quants quilos. La meva panxa i el meu colesterol m’ho agrairan. Ja no recordava l’experiència del darrer intent: passo gana. No és una gana atroç, però he de posar-hi paciència. Ja ho diu un amic meu que és bioquímic: l’única manera d’aprimar-se es menjant menys. També m’he proposat fer més exercici. Entengui’s: caminar una mica més, no es tracta d’autoflagel·lar-se més del compte. Aquí no hi ha res a retenir. Tot el contrari, el que cal és perdre greix.

Han acabat les vacances. I és un dir: en realitat, tenim vacances els jubilats? M’atanso a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i m’enfonso en els papers. És el meu sedant. Que carall m’importen l’ascensor, els llibres per sortir, els mosquits, el bancs burocràtics, els melons i  els quilos de més!

Papers i més papers, el demés són punyetes.