Jo no sé si us passa a vosaltres, jo crec que em faig gran... això que arribi Nadal i hagis de treure de les caixes el pessebre, les boles i tots els extres 'brilli brilli', és un exercici de paciència infinita. Primer vas cantant alegrement nadales mentre ho enllesteixes tot, fins que has de desenredar els llums, allà et tornes una versió malèfica de tu mateix i deixes de cantar per començar a estirar del fil que saps que no serveix absolutament res, però ho fas fins a convertir els llums en un conglomerat indescriptible de cables i bombetes, això també passa quan estrenys més fort les tecles d'un comandament perquè funcioni o quan dones clatellots a l'ordinador, tothom sap que és molt efectiu.
Després arriba el moment d'ajudar a Pare Noel i Reis i com sempre, hi ha algú de la teva família que demana el regal més comprat de festes, això o és que hi ha una alineació planetària que juga en contra teva cada any, i allà et veus tu, anant amunt i avall a la recerca de l'Arca de l'aliança o la Tomba d'Alexandre el Gran. I què dir dels àpats Nadalencs!... Quan els convidats et diuen "No posis molt que jo no menjo" i sembla que un ramat de tèrmits hagin arribat a casa teva per instal·lar-s'hi, també hi ha la versió contrària que és quan durant tres mesos esmorzes, dines i sopes polvorons, torró del dur o vas picant entre la cuina i el menjador els pocs bombonets que han quedat, per què dels daurats no en sobren mai, ja m'enteneu. La darrera prova és el tortell de Reis, hi ha el llest que ho toca tot o el que és capaç de deixar-se la fava a la boca per no pagar. En fi, que m'agrada Nadal però m'encanta tornar a la vida normal.