Promeses i enganys
Pinocchio, el conegut còmic de Collodi, va passar al cine d’animació sobretot de la mà de Walt Disney cap als anys quaranta
Al costat de la marioneta, a qui se li allarga el nas quan diu mentides, hi ha el grill parlador (Pepito Grillo, en versió castellana) que li fa de veu interior i en un determinat moment li diu: “No et fiïs, estimat noi, dels que prometen que et faran ric de cop i volta. O estan bojos o són uns estafadors.” Les observacions del grill molesten i fan enfadar Pinocchio, que acaba tirant-li el martell al cap.
Expressiva imatge del que fem quan la consciència ens incomoda: la silenciem perquè volem que ens prometin allò que ens agrada. Com que els polítics ho saben, sovint són temptats de difuminar la línia divisòria entre les promeses i l’engany. Massa sovint, gràcies al baix cost de les promeses, les dispensen a mans plenes.
Que lluny que queden les promeses buides del digueu sí quan és sí i no quan és no de Jesús!
Cal tenir la talla de Winston Churchill, que, davant de la necessitat imperiosa d’enfrontar-se a la tirania del domini nazi, va adreçar-se a la cambra dels comuns i en comptes de complaure’ls amb falagueries, els va dir breument: “No tinc res més per oferir que sang, esforç, suor i llàgrimes”.