Quan trobes una cartera
Temps enrere em vaig adonar que em faltava el bitlleter; de seguida vaig trucar als bancs per anul·lar les targes de crèdit
Han passat anys i la setmana passada vaig tornar a perdre el bitlleter, en aquest cas al centre de Sant Cugat. Me’n vaig adonar si us plau per força, perquè una entitat bancària va començar a enviar-me missatges dient-me que algú gastava alegrement els meus diners. Davant del robatori, quin remei, vaig anar a presentar denúncia als Mossos. L’agent que em va atendre, Yolanda, em va atendre a la perfecció.
A la comissaria hi havia una família de Mongòlia Interior, província del nord de Xina. Eren a Catalunya de viatge, i una colla de desaprensius els ho havia pres tot: només tenien la roba que duien posada. La meva dona, advocat, va posar-los en contacte amb el consolat del seu país, i entre els que érem a comissaria (a tots ens havien robat aquell dia) vam recollir alguns calers perquè el matrimoni xinès pogués sobreviure un dia o dos amb dignitat. Una setmana més tard, la meva dona ha rebut dues comunicacions d’agraïment: una, del cònsol xinès de Barcelona; la segona, dels propis interessats que, ja al seu país, ens conviden a visitar casa seva a Ulanqab. Hi anirem.
Tornant al meu cas, malauradament, vaig perdre els diners i les targes bancàries corresponents, però també documents i fotografies personals, que mai més recuperaré. En opinió de l’agent dels Mossos que em va atendre, i atesa la mena de compra que el lladre va fer per Internet, estem parlant d’un santcugatenc jove, que va pensar més en si mateix que no pas en els altres. Si pel que sigui llegeixes aquest text, amic lladre, pensa-t’ho una mica en el futur: per quatre calers mal gastats t’has perdut uns amics que, segurament, ho haurien sigut per sempre.