Records tancats

De la mateixa manera en la qual les olors creixen en la nostra memòria a partir d'estímuls molt minsos (una intuïció d'ensumar tímidament determinada essència d'un caldo que preparava la mare.), les imatges que ens mostra Abat ens desperten a unes estances plenes de natures mortes conegudes per nosaltres, les nostres passes ja han caminat entre elles i ens tornen a parlar dels records, de la memòria, del que vol dir el temps. Convidant-nos a reflexionar-hi entre els seus racons. Un temps reflexiu que qüestiona a qui pertany el temps, si és que pertany a algú.

Determinats enquadraments criden la buidor en la qual s'envolten, des que falten els protagonistes que els vivien. Aleshores és quan jo crec que es produeix el misteriós moment en el qual l'espectador travessa l'espai-temps que l'allunya de les imatges, per fer seves aquestes estances plenes de natures mortes, solitaris quadres i puntes. Per el seu alè, donar-los noves vides. Una mirada diferent sobre la solitud de les estances i la quietud dels rellotges aturats, els reviu. Elements atrapats en el moment precís en el qual es va aturar el rellotge, suspenent les hores en una espera de sords en l'espai fosc on no hi cap res.

Mostren les seves ferides sense cap mena de vergonya. Traces de pols, esquerdes , papers i làmpades llueixen el pas d'aquest temps inexorable i fugisser, com la sorra entre els dits, sense cap mena de timidesa. Ben al contrari. Callats, magnífics en el lluïment de la seva vellesa, reivindiquen una bellesa que no s'amaga de mostrar la lletjor, però també la saviesa amagada entre les seves ferides que comporta el pas del temps i els significats a voltes contradictoris en què farcim diferents imatges en diferents contexts.