Ser mare

Felicitats a totes. I totes és tot@s. 

A les que ho son. 

A les que ho heu intentat i no heu pogut encara. 

A les que en algun moment ho vau intentar i no ho heu aconseguit. 

A les que ho heu deixat córrer. 

A les que heu patit la pèrdua. Tremendament dolorosa i massa sovint silenciada. 

Totes elles són, han estat, se senten o volen ser mares. Avui el meu sentit reconeixement. A totes. Tinguin o no fills.

Ser mare és un estat. És la voluntat. Mai és l’anunci de colònia. Que finalment tinguis o no el fill acaba sent un cúmul de circumstàncies personals, biològiques, socials, econòmiques i quantes coses més.

Vull des d’aquí fer un reconeixement a totes les mares que ho intenten o ho han intentat. I fins i tot a les que ho han deixat estar. Segur que en algun moment ho van somiar, ho van desitjar ... el meu reconeixement. 

Què fàcil ser mare quan el teu infant et somriu; què fàcil ser mare i tenir un fill o filla sa; què fàcil ser mare i tenir dos progenitors que s’estimen i s’ajuden... què fàcil és protagonitzar l’anunci de colònia en què sovint vivim. 

Avui les mares que ho tenim certament fàcil i encara ens queixem, crec que devem aquest dia i molts d’altres a les mares invisibles. Aquelles que no ho tenen fàcil, a les que lluiten, a les que han plorat la pèrdua .... no surten mai als anuncis, a les revistes ni als catàlegs. 

Ningú és bona o mala mare. El meu reconeixement també a Samantha Villar i tantes altres males mares. Cadascú exerceix com vol o pot. Dormint junts o separats. Alletant o amb bibe. Amb més o menys efecte. 

Tal dia com avui, visca la mare que ens va parir!