“Si no és accessible a tothom, no és transport públic!”
Llegia aquest dimecres una notícia que constatava que l’Àrea Metropolitana de Barcelona té una de les T-Mes més cares d’Europa. Lluny de la cantarella habitual que comptem amb un dels transports públics més barats –caldria preguntar-se si és té en compte la paritat de poder adquisitiu entre els diferents països quan es fan aquesta mena de comparacions– la realitat és que tenim el transport públic més car de tots. Els abonaments mensuals, destinats a qui es desplaça diàriament per feina o estudis, són dels més cars d’Europa. I no només això, la mitjana de viatges necessaris per amortitzar una T-Mes és també de les més altes. Potser per això, el títol més utilitzat continua sent la T-10, malgrat que amb les constants pujades aviat serà considerada un producte d’alt standing, accessible només a una minoria, que curiosament, no utilitza mai el transport públic.
Però a més a més, a Sant Cugat el transport públic és encara més car. De fet, una de les reivindicacions de l’Assemblea és que Sant Cugat passi a formar part de la zona 1. Aquesta és una de les principals causes de l’alt cost del transport públic a la nostra ciutat. És per això que també des d’ERC Sant Cugat aquesta ha estat una de les nostres reivindicacions més vehements. Ho va ser quan l’exalcalde de Sant Cugat va ser nomenat Conseller de Territori. Tothom va sospirar alleugerit al conèixer la bona nova, pensant que la seva prioritat com a Conseller seria la mateixa que com a Alcalde. Santa innocència! ERC va continuar insistint, també des de la instància parlamentària, en què estem patint un greuge comparatiu molt injust.
El transport públic és una eina per garantir la cohesió social. Tots els ciutadans i totes les ciutadanes hi tenen dret. No ens enganyem, un cop més és qüestió de voluntat política. O t’ho creus, o cada any dificultes més a la ciutadania l’accés universal a un servei públic. Poca broma!