Un desvari estiuenc

El darrer informe del Panel Internacional sobre el Canvi Climàtic ha aconseguit que no ens toqui la pell al cos. Ens avisa que fins i tot les previsions de París han quedat curtes. Estem en una cursa contra rellotge que res no assegura que guanyem. Ans el contrari.

Això m'ha fet reflexionar sobre la democràcia, és a dir, la presa col·lectiva de decisions. Durant el segle XIX, els liberals (que no eren demòcrates, cal recordar-ho) deien que només la gent amb diners podia saber què interessava a la gent i es van inventar el sufragi censatari. Durant el primer terç del segle XX, un cop assolit el sufragi universal (masculí, cal recordar-ho), es plantejà el gran dilema de com incorporar les masses a la política institucional, la qual cosa produí una crisi de les institucions demoliberals. Les sortides assajades van ser de tota mena, no hi van mancar les dictadures i els feixismes. Molts van veure la solució en unes elits destinades a regir els afers col·lectius (recordeu l'Ortega y Gasset de La rebelión de las masas).

En aquest primer terç del segle XXI, en el qual el repte ecològic és immens, se segueixen elegint líders polítics que el neguen, posem per cas els presidents dels EUA, Brasil o Hongria. La sociòloga Eulàlia Solé ens diu que al fet de votar contra els mateixos interessats se'n diu falsa consciència. A mi se m'acut que l'ONU, l'únic organisme internacional de què disposem, podria fixar uns mínims per ser candidat a presidir un país, entre els quals hauria d'haver-hi l'acceptació del canvi climàtic.

Ja sé que pot semblar poc democràtic. Potser es tracta d'un desvari producte de la calor d'aquest estiu. Resultat del canvi climàtic, per cert.