L’amagatall de Sant Sever

Aquesta peça forma part del col·leccionable "Mites i Llegendes de Sant Cugat", de Rogeli Pedró editat i publicat l'any 1999 pel Diari de Sant Cugat i reeditat en format digital pel TOT Sant Cugat. Descobreix més llegendes aquí.

L'AMAGATALL DE SANT SEVER

Segons la tradició, es diu que sant Sever va ser martiritzat al Castrum Octavianum i enterrat al seu redós, al costat d'altres màrtirs. No se sap com se'n van destriar les restes, però molt més tard es dipositaren en una caixa de fusta per ser venerades en una ermita de la qual es va perdre el rastre. A part de la documentació antiga que hi fa referència, el topònim de «camp de Sant Sever» permet, a més, la seva localització, ja que es corresponia més o menys amb el que ara és l'avinguda de Catalunya. D'aquí ve que el curt carrer que enllaça aquesta avinguda amb Rius i Taulet porti el nom de Sant Sever.

L'ermita ja apareix documentada el 1032, i dóna una idea de la gran devoció que es tenia al Sant pel fet que ben aviat començà el repartiment de part de les seves relíquies: el 1089 n'hi ha a Banyoles i el 1112 també en porten a Santa Maria de Terrassa. La catedral de Barcelona no vol ser menys i en posseeix una engruna, i l'any 1405 el rei Martí és obsequiat amb un os del sant. La seva fama s’expandeix quan el bisbe francès Pere de Marcha se n'emporta una porció al seu país. 

Però els monjos del Monestir, potser envejosos del renom d'un sant que no era de la seva propietat particular aprofitant, segons conta Serra Rosselló, que una part de l'ermita s'havia enderrocat, una nit de l'any 1226 hi acudiren furtivament, buidaren la caixa i s'emportaren les restes a casa seva. El poble, ignorant el que havia passat, continuà manifestant la seva devoció al Sant pregant davant la caixa buida i fent‑li deixes de terres i altres llegats, a canvi d'una bona mort, de bones collites o d'un purgatori ben curt.

Uns anys més tard un llamp destruí el campanar i part de la teulada, que no es pogué reconstruir ni amb la promesa d'indulgències per a aquells que hi volguessin treballar. Així continuà fins que en el segle XV es construí la nova església de Sant Pere i decidiren de traslladar‑hi la valuosa caixa de les restes de Sant Sever, que, segons una descripció de l'època, estava decorada amb extraordinàries pintures. En moure‑la, s'adonaren que feia soroll de buida; en una inspecció de tipus judicial va ser oberta, i es van trobar amb la desagradable sorpresa que només contenia dos insignificants ossets i unes filagarses de tela.

En aquest breu resum no s'entreveuen gaires miracles, però la gran devoció popular en va bastir un que, segons contava un oncle de en Joan Tortosa, Martí Bruix Sogas, ell havia contemplat amb els seus ulls en el segle XX. Recorda quan tots aquells indrets de l'avinguda Catalunya, baixada de Sant  Sever i Can Mates eren camps o terres ermes, sense cap edificació. On ara hi ha l'edifici de la cantonada entre la baixada de Sant Sever i de Rius i Taulet, hi havia una gran bassa que era el final d'una mina d'aigua que la proveïa per a regar els horts d'aquell indret. La bassa ja estava en desús i per la part més baixa la configurava una paret de grans carreus i contraforts d'aparença medieval. La brossa i els esbarzers l'envoltaven i n'omplien el fons. Havia servit per fer córrer les nostres fantasies d’infants i allà s'amagaven tota mena de bèsties que havíem estat capaços d'imaginar. Per posar a prova la nostra intrepidesa, sovint feien apostes per veure si algú gosava penetrar‑hi.

Com ja és sabut, Sant Sever arribà a Sant Cugat fugint de la persecució que s'havia decretat a Barcelona contra els cristians, i d'entrada s'amagà en aquest indret sota un bardissar, on poc després el capturaren els esbirros romans. Però cap d'ells no s'adonà del miracle que s'havia produït: perquè no es punxés, la bardissa l'embolcallà fent desaparèixer totes les punxes. És prou conegut que les bardisses no moren mai i aquestes any rere any anaren brotant amb les tiges netes de punxes, mantenint el bon record del sant que havia acollit. Personalment, en Joan Tortosa en té el testimoni del seu oncle que ho havia vist, però l'asfalt i el ciment han pogut més que l'acció de les centúries i han esborrat barroerament l'últim testimoni viu dels miracles de Sant Sever.

* Llegenda explicada per en Joan Tortosa.

* Sant Sever, bisbe de Barcelona, és un personatge fantàstic que no ha existit. L’únic bisbe conegut amb aquest nom és d’època visigòtica i organitzà una persecució contra els jueus, de manera que els màrtirs foren aquests i no ell. L’advocació i el culte de Sant Sever, bisbe de Ravenna, fou portat a Barcelona per Gal·la Placídia, que era nascuda en aquella ciutat. Amb els anys, els barcelonins se n'apropiaren i el dotaren d’una vida llegendària, per exemple la relació amb Sant Medir, el martiri sota Dioclecià o el mateix descobriment a Sant Cugat del Vallès, el 1226, de les seves relíquies, que foren traslladades al principi del s. XV a Barcelona per voluntat de Martí l’Humà i Benet XIII. La seva festa se celebra el 6 de novembre (Font: La Gran Enciclopèdia en català. Edicions 62. Any 2004. Volum 18. Pàgina 14264). Els bol·landistes mai l’han reconegut ni com a personatge històric, ni com a sant. Malgrat això, segueix essent considerat el patró de la diòcesi de Barcelona.

Es diu que en  Sever fou  teixidor d’ofici a la ciutat de Barcelona, abans de ser bisbe. No és estrany, doncs, que els que treballaven la llana i els que feien anar els telers el tinguessin per patró. Els teixidors de mà, antigament, cantaven: “Sóc valent teixidor, que te’n dono de fil, tu t’estàs al teler, jo m’estic divertint”.

Làmina original en format PDF

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.