Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Per la seva tasca voluntària, i completament altruista, així com també per la seva predisposició a l’hora d’atendre els mitjans de comunicació, els periodistes d’aquesta casa, el Diari de Sant Cugat, l’hem escollida Personatge de l’Any 2011. Un reconeixement que anteriorment van rebre Jaume Clavell, Mercè Martínez i Martí Marín.
Verónica Bronstein és psicòloga especialitzada en atenció a la infància i l’adolescència. Confessa la seva inquietud social i creu fermament que “si vivim en una societat millor, tothom se’n beneficia i la vida és millor i més agradable per a tothom”.
Com neix l’Institut de la Infància?
Neix d’una necessitat; de veure que diferents persones i professionals, sobretot d’aquells que treballàvem en l’àmbit de la infància, unint sensibilitats i treballant sobre un tema podíem fer que tingués repercussió social.
Quin és el compromís?
Si nosaltres, un que és pediatre, l’altre treballador social i l’altra psicòloga, ens trobem per debatre alguna qüestió de feina, és perquè hem après alguna cosa de les persones que formen aquesta societat, amb les quals adquirim el compromís de tornar-los la nostra proposta alternativa. És el que ara treballem com a responsabilitat social amb les empreses.
Treballeu amb adults, però us adreceu a infants...
Vam començar a treballar amb adults perquè enteníem que si interveníem en la formació dels adults i dels agents socials que treballen amb infants, els nens es beneficiarien més que si fèiem una activitat per a nens d’una hora de durada. Si fas una activitat de formació destinada a 30 professors, això arribarà a centenars de nens. A més, volíem oferir alguna cosa nova, que no existís, perquè ja hi ha qui treballa directament amb nens. És un dels nostres requisits: sigui quin sigui el projecte, encara que sigui petit, ha de ser original.
Quina és la importància de la infància?
En primer lloc, és important perquè en l’àmbit social quan es parla de la infància es diu que és el futur. Però aquesta reflexió és des de la perspectiva d’un adult, des de persones que són productives econòmicament; mai es diu que aquesta infància té un present. I, pensant en el futur, ens oblidem de cuidar aquest present dels nens. Les societats més justes tenen una política d’atenció a la infància diferent a la de la societat. Una societat en la qual només es busca donar suport a la part productiva té menys sensibilitat, i això es tradueix en una vida sensiblement inferior pel que fa a la qualitat de vida.
I en segon lloc?
En segon lloc, perquè totes les escoles tenen el seu mètode, la teoria del qual està molt bé, però quan ho tradueixes al llenguatge social, aquesta teoria no arriba. A la pràctica quotidiana, per exemple, si vas a la Fira de la Infància, el que trobaràs són cues inacabables, molta excitació i nens fent activitat física. I un nen no és això. Ens semblava una injustícia terrible el fet de no donar al nen allò que nosaltres hem estudiat.
Què és el que heu perseguit i perseguiu amb aquest plantejament?
Rescatar aquesta part creativa i curiosa dels adults i també posar-la al servei dels infants i la família. Perquè la infància no és una etapa que s’acabi als 12 anys, hi ha canvis. Però una de les coses que sempre he cregut és que mai he deixat de ser una nena en un sentit molt seriós: en el sentit de tenir curiositat, d’exercitar la ment...
I com va començar tot plegat per a vostè?
Vam començar a Barcelona amb projectes vinculats amb els adults. Vaig venir a viure a Sant Cugat, sense la idea de treballar aquí; volia fer de mare i estar tranquil·la. Però quan vaig relacionar-me amb altres mares vaig creure que estaria bé portar aquestes idees a Sant Cugat. Llavors vaig començar a portar llibres a la sortida de l’escola, per veure què passava. Era com un pícnic de llibres nous. La idea: portar el llibre a l’espai de joc dels nens i no fer de la lectura una obligació. A partir d’aquí, ja vam començar a fer diferents experiències per a famílies.
Una feina molt vocacional, oi?
Sí, perquè treballem amb molt poc moviment de diners. Fem convenis de responsabilitat civil i treball en xarxa per fer els projectes, però no hi ha sous.
Els propers projectes?
Doncs aviat sabrem data i lloc per al proper Petits! Grans! Llibres!... (Entre molts altres).
I un desig?
Treure la part positiva de la vida, donant prioritat a la part emocional, donant confort i reconeixement a l’altre. No cal afegir més problemes. Això és el que necessita un nen...
Verónica Bronstein és psicòloga especialitzada en atenció a la infància i l’adolescència. Confessa la seva inquietud social i creu fermament que “si vivim en una societat millor, tothom se’n beneficia i la vida és millor i més agradable per a tothom”.
Com neix l’Institut de la Infància?
Neix d’una necessitat; de veure que diferents persones i professionals, sobretot d’aquells que treballàvem en l’àmbit de la infància, unint sensibilitats i treballant sobre un tema podíem fer que tingués repercussió social.
Quin és el compromís?
Si nosaltres, un que és pediatre, l’altre treballador social i l’altra psicòloga, ens trobem per debatre alguna qüestió de feina, és perquè hem après alguna cosa de les persones que formen aquesta societat, amb les quals adquirim el compromís de tornar-los la nostra proposta alternativa. És el que ara treballem com a responsabilitat social amb les empreses.
Treballeu amb adults, però us adreceu a infants...
Vam començar a treballar amb adults perquè enteníem que si interveníem en la formació dels adults i dels agents socials que treballen amb infants, els nens es beneficiarien més que si fèiem una activitat per a nens d’una hora de durada. Si fas una activitat de formació destinada a 30 professors, això arribarà a centenars de nens. A més, volíem oferir alguna cosa nova, que no existís, perquè ja hi ha qui treballa directament amb nens. És un dels nostres requisits: sigui quin sigui el projecte, encara que sigui petit, ha de ser original.
Quina és la importància de la infància?
En primer lloc, és important perquè en l’àmbit social quan es parla de la infància es diu que és el futur. Però aquesta reflexió és des de la perspectiva d’un adult, des de persones que són productives econòmicament; mai es diu que aquesta infància té un present. I, pensant en el futur, ens oblidem de cuidar aquest present dels nens. Les societats més justes tenen una política d’atenció a la infància diferent a la de la societat. Una societat en la qual només es busca donar suport a la part productiva té menys sensibilitat, i això es tradueix en una vida sensiblement inferior pel que fa a la qualitat de vida.
I en segon lloc?
En segon lloc, perquè totes les escoles tenen el seu mètode, la teoria del qual està molt bé, però quan ho tradueixes al llenguatge social, aquesta teoria no arriba. A la pràctica quotidiana, per exemple, si vas a la Fira de la Infància, el que trobaràs són cues inacabables, molta excitació i nens fent activitat física. I un nen no és això. Ens semblava una injustícia terrible el fet de no donar al nen allò que nosaltres hem estudiat.
Què és el que heu perseguit i perseguiu amb aquest plantejament?
Rescatar aquesta part creativa i curiosa dels adults i també posar-la al servei dels infants i la família. Perquè la infància no és una etapa que s’acabi als 12 anys, hi ha canvis. Però una de les coses que sempre he cregut és que mai he deixat de ser una nena en un sentit molt seriós: en el sentit de tenir curiositat, d’exercitar la ment...
I com va començar tot plegat per a vostè?
Vam començar a Barcelona amb projectes vinculats amb els adults. Vaig venir a viure a Sant Cugat, sense la idea de treballar aquí; volia fer de mare i estar tranquil·la. Però quan vaig relacionar-me amb altres mares vaig creure que estaria bé portar aquestes idees a Sant Cugat. Llavors vaig començar a portar llibres a la sortida de l’escola, per veure què passava. Era com un pícnic de llibres nous. La idea: portar el llibre a l’espai de joc dels nens i no fer de la lectura una obligació. A partir d’aquí, ja vam començar a fer diferents experiències per a famílies.
Una feina molt vocacional, oi?
Sí, perquè treballem amb molt poc moviment de diners. Fem convenis de responsabilitat civil i treball en xarxa per fer els projectes, però no hi ha sous.
Els propers projectes?
Doncs aviat sabrem data i lloc per al proper Petits! Grans! Llibres!... (Entre molts altres).
I un desig?
Treure la part positiva de la vida, donant prioritat a la part emocional, donant confort i reconeixement a l’altre. No cal afegir més problemes. Això és el que necessita un nen...
