“De les limitacions de cadascú poden sortir coses interessants”

Com va començar a treballar amb Femarec?
Femarec és una entitat en la qual treballen quasi 200 persones amb discapacitats mentals. A més d’ajudar-los a buscar feina, també els ofereixen cursos, com el de teatre. Un dia em van dir si volia dirigir un grup. En aquell moment jo podia i ho vaig acceptar. La primera obra va ser un poema adaptat de Miquel Martí i Pol i va anar molt bé, per això vam tirar endavant fent una obra cada any des de fa 14 anys.

Com és aquest tipus de teatre social?
És teatre social perquè l’entitat és de tipus social i tots els actors són de Femarec. És un teatre que va més enllà del teatre. Darrere d’aquest hi ha un component afegit, el de les persones amb discapacitat. No hi ha dubte que hi ha un altre tema, digues-li social o humanístic, que és que allò està fet per unes persones amb discapacitat. Si algú que ve a veure l’obra canvia una mica la percepció sobre aquestes persones, hem guanyat molt.

...
Tot i així, jo vull treballar amb ells fent teatre i no fer com si tinguessin una discapacitat. Provinc d’Els Joglars i, de la mateixa manera que tot aquest tipus de companyies, nosaltres sempre fèiem les nostres obres, en les quals hi ha la idea del director i després tothom hi aporta les seves propostes. Jo faig aquest tipus de teatre amb aquest grup. Faig que s’impliquin en el projecte. És una cosa que surt d’ells i jo, a partir d’aquí, li dono forma. A vegades, de les limitacions i dificultats que té cadascú sorgeixen coses molt interessants.

La vostra última obra, ‘El discret encant de la gàbia’, es va estrenar el passat 29 de novembre al Teatre Victòria de Barcelona. També la veurem al Teatre-Auditori de Sant Cugat?
És cert que les nostres últimes obres s’han representat al Teatre-Auditori. Aquesta encara no sé si es podrà. Encara estem negociant. Hi ha hagut un problema amb una subvenció que ens donaven i pot ser que la fem la pròxima temporada. Si no es fes em faria molta llàstima perquè aquesta és una obra que m’agrada molt i voldria que es representés aquí, a Sant Cugat. A més, ja és com una tradició.

Què suposa per als actors participar en un projecte com aquest?
A ells els encanta. Molts d’ells estan esperant que arribi el dia de l’assaig. A més, crec que el teatre és molt terapèutic. Però ho és per a tothom, no només per a les persones amb una discapacitat. Crec que el teatre són moltes coses. Si no t’agrada sortir a sobre l’escenari, pots fer el guió, portar els llums, fer el so, de regidor... Hi ha mil funcions a fer. També fa exercitar la memòria perquè t’has de aprendre un text, el respecte perquè has de sortir quan toca, has d’escoltar, has de fer uns actes determinats... És terapèutic per a ells però també ho és per a tothom. Fins i tot per al públic.

Als 30 anys va tenir l’accident en un assaig amb Els Joglars. Quines limitacions s'ha trobat des d’aleshores?
La limitació mental se la posa cadascú. Quan vaig patir l’accident vaig estar a una planta de la Vall d’Hebron on tots teníem una lesió medul·lar i tots ens en hem sortit. Qualsevol persona el dia abans diria: “A mi, si em passa una cosa així, em moro, no ho supero”. Però desprès resulta que sí, que hi ha alguna cosa que t’impulsa a superar-ho. En principi, tothom sortia de l’hospital amb ànims de superació i molta força. Però després, què passa? Que hi ha altres limitacions.

Quines?
Limitacions socials i arquitectòniques. A les cases hi ha espais molt estrets on les cadires de rodes passen justes, els carrers estan mal adaptats i allà on vagis hi ha esglaons. Tu acceptes la teva situació, però de cara a l’exterior només hi ha obstacles. A més, també crec que hi ha molts més temes que cal tractar. Per exemple, jo sempre he sigut de l’opinió que cal acceptar que nosaltres no som normals. Perquè el que és normal és caminar. En canvi, hi ha gent del món de la discapacitat que no ho creu així. Si no acceptem que no som normals aleshores ja esta bé que hi hagi esglaons o que els pisos siguin estrets i moltes coses més.

Ha canviat la situació?
Encara hi ha obstacles i impediments, les barreres arquitectòniques encara hi són. Però s’ha millorat molt. Sobretot, les barreres socials. Avui en dia vas pel carrer i ningú et mira malament.

Què corregiria?
Bé, moltes vegades es fan millores i no es fan bé. Per exemple, els guals del carrer han d’estar molt ben fets. La persona que els fa hauria d’agafar una cadira de rodes i provar-ho. Si el gual de la vorera està massa inclinat i té un solc per la pluja, les rodes de la cadira es queden enganxades al solc, perds l’equilibri i  caus.

Glòria Rognoni, l’any 75, durant la gravació per a TVE de l’espectacle Àlias Serrallonga de la companyia de teatre Els Joglars,  va patir un accident que li va provocar una lesió vertebral. Des d’aleshores, l’actriu necessita una cadira de rodes per desplaçar-se. Després de l’accident, Rognoni no va abandonar el món de l’espectacle i va seguir treballant en companyies com Teatre la Claca i els Els Joglars. També ha dirigit les Cerimònies del Jocs Paralímpics de Barcelona del 1992 i ha presentat el magazín diari Bon dia Catalunya de TV3. La seva discapacitat no li ha impedit seguir endavant, per això, l’any 2007, va ser guardonada amb el Premi Ciutat de Sant Cugat.