Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Com va néixer The Risas?
El grup va néixer el 2007. Primer va ser una idea entre tres companys d’institut que ens agradava el funky. Llavors vam coincidir a l’escola de música tots els que ara som els integrants de The Risas i vam veure que ens agradava molt aquest estil disco, així és que vam decidir muntar el grup.
Per què aquest nom?
El nom és una filosofia. Parla de despreocupar-se dels problemes del dia a dia i de
viure el moment gaudint de les petites coses.
Un carpe diem amb bon rotllo, vaja.
Ser feliç és un concepte lligat a la nostra música. No fem lletres profundes sobre el canvi climàtic o les estafes a gran escala. La filosofia es balla i passat-t’ho bé.
Per què funky? Ara mateix no és un estil amb molts fans...
Tot va començar al Campus Rock, en el qual ens van ensenyar a tocar diferents estils. Allà, en Joan Pau Chaves, el teclista d’Els Pets ens va ensenyar aquest estil i ens va agradar molt. També vam pensar que l’estil et pot donar opcions d’aconseguir concerts. Avui en dia, o tens molta sort o has de viure de fer ballar la gent. Actualment hi ha dos tipus de grups de música que triomfen: els que les seves lletres agraden molt o els que fan ballar. Com que no sabem escriure lletres, intentem fer ballar.
Quins grups us han marcat?
Bàsicament la música negra i disco dels 70 i 80. També és inevitable tenir una influència important del pop i del rock que sempre s’ha escoltat a Catalunya. Cada cop estem abandonant més aquest estil, però el tenim en les arrels i ens enriqueix.
Què és el més difícil de començar un grup de zero?
El primer és implicar-se tots des de joves. Al principi costa molt trobar concerts, gravar alguna cosa i que la gent digui que els agrada el que fas. Han de passar uns anys perquè la gent et feliciti i vingui als concerts perquè volen i no perquè siguin amics teus.
El proper pas lògic després dels concerts de Festa Major és treure un disc?
Sí. Tenim una maqueta que està molt ben gravada i és un material suficient com perquè algú aposti per nosaltres i així gravar un disc.
També feu versions?
Als concerts fem una barreja de temes nostres i de versions.
Quantes cançons teniu?
Unes 15, però en considerem bones i que es poden tocar en públic unes 7 o 8.
Ha respost bé el públic santcugatenc?
La veritat és que sí. També és cert que quasi sempre ens ve a veure la mateixa gent (els nostres amics). Poc a poc però, la gent es queda a veure’ns, ens escolta i ens va coneixent.
Qui us ha contractat de moment?
L’Ajuntament de Sant Cugat; també hem tocat a Mollet, Cornellà, Badalona... En els últims dos anys hem fet uns 50 concerts.
Què va primer, la lletra o la música?
Depèn de la idea. Normalment, primer fem la música i després hi posem la lletra. Donem molta importància a la música i que la peça sigui ballable.
Voleu viure de la música?
Mai ho has de descartar i treballem per a això. Assagem molt i és un projecte que ens prenem molt seriosament. Sabem que és difícil i cal un cop de sort i que torni a estar de moda el funky, però el dia que no ens ho passem bé dalt de l’escenari, ho deixarem.
El grup va néixer el 2007. Primer va ser una idea entre tres companys d’institut que ens agradava el funky. Llavors vam coincidir a l’escola de música tots els que ara som els integrants de The Risas i vam veure que ens agradava molt aquest estil disco, així és que vam decidir muntar el grup.
Per què aquest nom?
El nom és una filosofia. Parla de despreocupar-se dels problemes del dia a dia i de
viure el moment gaudint de les petites coses.
Un carpe diem amb bon rotllo, vaja.
Ser feliç és un concepte lligat a la nostra música. No fem lletres profundes sobre el canvi climàtic o les estafes a gran escala. La filosofia es balla i passat-t’ho bé.
Per què funky? Ara mateix no és un estil amb molts fans...
Tot va començar al Campus Rock, en el qual ens van ensenyar a tocar diferents estils. Allà, en Joan Pau Chaves, el teclista d’Els Pets ens va ensenyar aquest estil i ens va agradar molt. També vam pensar que l’estil et pot donar opcions d’aconseguir concerts. Avui en dia, o tens molta sort o has de viure de fer ballar la gent. Actualment hi ha dos tipus de grups de música que triomfen: els que les seves lletres agraden molt o els que fan ballar. Com que no sabem escriure lletres, intentem fer ballar.
Quins grups us han marcat?
Bàsicament la música negra i disco dels 70 i 80. També és inevitable tenir una influència important del pop i del rock que sempre s’ha escoltat a Catalunya. Cada cop estem abandonant més aquest estil, però el tenim en les arrels i ens enriqueix.
Què és el més difícil de començar un grup de zero?
El primer és implicar-se tots des de joves. Al principi costa molt trobar concerts, gravar alguna cosa i que la gent digui que els agrada el que fas. Han de passar uns anys perquè la gent et feliciti i vingui als concerts perquè volen i no perquè siguin amics teus.
El proper pas lògic després dels concerts de Festa Major és treure un disc?
Sí. Tenim una maqueta que està molt ben gravada i és un material suficient com perquè algú aposti per nosaltres i així gravar un disc.
També feu versions?
Als concerts fem una barreja de temes nostres i de versions.
Quantes cançons teniu?
Unes 15, però en considerem bones i que es poden tocar en públic unes 7 o 8.
Ha respost bé el públic santcugatenc?
La veritat és que sí. També és cert que quasi sempre ens ve a veure la mateixa gent (els nostres amics). Poc a poc però, la gent es queda a veure’ns, ens escolta i ens va coneixent.
Qui us ha contractat de moment?
L’Ajuntament de Sant Cugat; també hem tocat a Mollet, Cornellà, Badalona... En els últims dos anys hem fet uns 50 concerts.
Què va primer, la lletra o la música?
Depèn de la idea. Normalment, primer fem la música i després hi posem la lletra. Donem molta importància a la música i que la peça sigui ballable.
Voleu viure de la música?
Mai ho has de descartar i treballem per a això. Assagem molt i és un projecte que ens prenem molt seriosament. Sabem que és difícil i cal un cop de sort i que torni a estar de moda el funky, però el dia que no ens ho passem bé dalt de l’escenari, ho deixarem.