Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Què és l’ull?
Un òrgan sensitiu que capta el món que ens envolta.
La vista és el sentit més important?
És el que dóna més informació al cos, encara que tots són importants i no podem menysprear cap sentit. Per això és tan important recuperar la visió per a la gent que l’ha tingut normal i després d’una malaltia la perd.
Quants pacients han passat per les seves mans?
Crec que més de 150.000, i pel que fa a les operacions, n’he fet més de 13.000.
Què és el que el va animar a fundar, al costat de Rafael Ribó, l’ONG Ulls del Món?
Rafael Ribó va tenir una malaltia als ulls i, després del tractament que li vam fer a Barcelona, em va dir que havíem de visitar el campament sahrauí de Tindouf perquè hi havia molts casos de malalties i problemes oculars.
I com va anar a Tindouf?
Vam obtenir uns resultats molt productius perquè vam poder muntar un petit hospital d’oftalmologia. Des d’aleshores vam començar a treballar a fi d’expandir la fundació i ja hem arribat a altres països com Bolívia, Moçambic i, recentment, a Mali.
Què és el millor d’una iniciativa com Ulls del Món?
Hem format a gent que pot treballar des del seu lloc d’origen. S’han format a Barcelona amb material modern i apropiat al seu lloc de treball per disminuir la ceguesa en els seus països d’origen. L’oftalmologia és una especialitat una mica marginada, perquè a l’Àfrica i altres llocs del món els metges treballen per salvar vides.
Però ser invident en aquests països és una condemna?
A tot arreu, no veure-hi és un problema.
Però aquí tenen gossos pigall, entitats que els ajuden, carrers adaptats...?
Sí, aquí és un problema familiar, però un cec a l’Àfrica necessita que li donin el menjar i li facin tot. És gent que està abandonada i es converteix en un problema terrible. La típica imatge d’un cec a l’Àfrica és una persona gran discriminada i arraconada.
Existeix un mercat negre d’òrgans de la visió?
No, i jo mai ho he sentit. Perquè el que es fa és treure la còrnia i trasplantar-la i, normalment, en els països avançats tenen còrnies suficients per fer el número de trasplantaments que es necessiten.
Ulls del Món és la seva raó de ser?
És un important motiu per continuar en el camp de l’oftalmologia i per continuar fent coses noves. És un repte practicar l’oftalmologia en països difícils de treballar.
Quina és la patologia més estranya que ha vist?
La majoria de les distròfies de la retina acaben provocant la ceguesa. El més interessant d’aquestes malalties és la possibilitat de tractament amb visió artificial i teràpia gènica. L’oftalmologia moderna s’enfoca en la cura d’aquestes malalties. Totes les malalties que es poden tractar amb una estimulació del nervi òptic directament, seran el futur del tractament de la ceguesa.
Com l’aplicarà?
La visió artificial és l’estimulació elèctrica de la retina aplicable en casos en els quals el malalt té una part de la retina en condicions o amb el nervi òptic funcionant. Així, podem estimular el nervi perquè la imatge que es capta a través d’unes càmeres d’alta definició connectades a la retina del pacient, sigui capaç de distingir els objectes.
Com se sent una persona que recupera la visió?
He viscut casos de gent que ha recuperat la visió després d’anys de ceguesa. Recordo un important executiu de l’ONCE que tenia una ceguesa des de feia 20 anys i ja havia deixat la seva malaltia per impossible. Li vam fer un estudi i el vam operar, i amb el temps ha pogut llegir, conduir i fer la vida normal i continua a l’ONCE. Va tornar a veure la seva família després de 30 anys de ceguesa.
Com a oftalmòleg, quin ha estat el dia més dur de la seva vida?
Els dies més durs són quan hi ha complicacions en les operacions: no me’ls trec del cap en molt de temps. Un fracàs quirúrgic és un mal dia.
Vostè ha conegut la medicina pública. Quin futur li preveu?
La medicina és una. No m’agrada separar medicina pública i privada, però és impossible mantenir la medicina sense el copagament, els que tenen més recursos han de pagar més i els que menys, han de pagar menys. S’han de combinar les dues com ja passa a Alemanya, a França o, en menor mesura, a Itàlia.
Un òrgan sensitiu que capta el món que ens envolta.
La vista és el sentit més important?
És el que dóna més informació al cos, encara que tots són importants i no podem menysprear cap sentit. Per això és tan important recuperar la visió per a la gent que l’ha tingut normal i després d’una malaltia la perd.
Quants pacients han passat per les seves mans?
Crec que més de 150.000, i pel que fa a les operacions, n’he fet més de 13.000.
Què és el que el va animar a fundar, al costat de Rafael Ribó, l’ONG Ulls del Món?
Rafael Ribó va tenir una malaltia als ulls i, després del tractament que li vam fer a Barcelona, em va dir que havíem de visitar el campament sahrauí de Tindouf perquè hi havia molts casos de malalties i problemes oculars.
I com va anar a Tindouf?
Vam obtenir uns resultats molt productius perquè vam poder muntar un petit hospital d’oftalmologia. Des d’aleshores vam començar a treballar a fi d’expandir la fundació i ja hem arribat a altres països com Bolívia, Moçambic i, recentment, a Mali.
Què és el millor d’una iniciativa com Ulls del Món?
Hem format a gent que pot treballar des del seu lloc d’origen. S’han format a Barcelona amb material modern i apropiat al seu lloc de treball per disminuir la ceguesa en els seus països d’origen. L’oftalmologia és una especialitat una mica marginada, perquè a l’Àfrica i altres llocs del món els metges treballen per salvar vides.
Però ser invident en aquests països és una condemna?
A tot arreu, no veure-hi és un problema.
Però aquí tenen gossos pigall, entitats que els ajuden, carrers adaptats...?
Sí, aquí és un problema familiar, però un cec a l’Àfrica necessita que li donin el menjar i li facin tot. És gent que està abandonada i es converteix en un problema terrible. La típica imatge d’un cec a l’Àfrica és una persona gran discriminada i arraconada.
Existeix un mercat negre d’òrgans de la visió?
No, i jo mai ho he sentit. Perquè el que es fa és treure la còrnia i trasplantar-la i, normalment, en els països avançats tenen còrnies suficients per fer el número de trasplantaments que es necessiten.
Ulls del Món és la seva raó de ser?
És un important motiu per continuar en el camp de l’oftalmologia i per continuar fent coses noves. És un repte practicar l’oftalmologia en països difícils de treballar.
Quina és la patologia més estranya que ha vist?
La majoria de les distròfies de la retina acaben provocant la ceguesa. El més interessant d’aquestes malalties és la possibilitat de tractament amb visió artificial i teràpia gènica. L’oftalmologia moderna s’enfoca en la cura d’aquestes malalties. Totes les malalties que es poden tractar amb una estimulació del nervi òptic directament, seran el futur del tractament de la ceguesa.
Com l’aplicarà?
La visió artificial és l’estimulació elèctrica de la retina aplicable en casos en els quals el malalt té una part de la retina en condicions o amb el nervi òptic funcionant. Així, podem estimular el nervi perquè la imatge que es capta a través d’unes càmeres d’alta definició connectades a la retina del pacient, sigui capaç de distingir els objectes.
Com se sent una persona que recupera la visió?
He viscut casos de gent que ha recuperat la visió després d’anys de ceguesa. Recordo un important executiu de l’ONCE que tenia una ceguesa des de feia 20 anys i ja havia deixat la seva malaltia per impossible. Li vam fer un estudi i el vam operar, i amb el temps ha pogut llegir, conduir i fer la vida normal i continua a l’ONCE. Va tornar a veure la seva família després de 30 anys de ceguesa.
Com a oftalmòleg, quin ha estat el dia més dur de la seva vida?
Els dies més durs són quan hi ha complicacions en les operacions: no me’ls trec del cap en molt de temps. Un fracàs quirúrgic és un mal dia.
Vostè ha conegut la medicina pública. Quin futur li preveu?
La medicina és una. No m’agrada separar medicina pública i privada, però és impossible mantenir la medicina sense el copagament, els que tenen més recursos han de pagar més i els que menys, han de pagar menys. S’han de combinar les dues com ja passa a Alemanya, a França o, en menor mesura, a Itàlia.