Aquells estius

Avui, uns més que altres, els habitatges estan més preparats per suportar les inclemències de l’estiu i l’hivern. Uns, a l’estiu, ja tenen instal·lats aparells de climatització amb què es suporta molt bé la forta calor que fa a l’estiu; d’altres, sia amb ventiladors o amb altres aparells, es defensen de la xafogor dels mesos més forts. També s’ha de dir que els habitatges de nova construcció estan més ben preparats amb materials de construcció per prevenir tant les altes temperatures com les baixes. Avui us vull explicar la manera com resolíem les inclemències de l’estiu en unes cases de pagès de la nostra contrada.

Durant el dia, com és natural, els que treballàvem a fora al camp no teníem tantes possibilitats de defensar-nos, ja que la nostra feina era gairebé sempre sota l’astre rei, i aquest no ens tenia gaires contemplacions si no era que de tant en tant tenies l’ombra d’algun arbre a prop per refer-te un xic. Si hi tenien un pou a prop, millor, ja que així podies fer una refrescada amb el líquid fresc que hi havia. Aquest també anava bé per tenir-hi la bóta del vi en fresc. Aquestes bótes, però, no sempre tenien aquestes condicions, a vegades havies d’anar a buscar l’ombra d’algun veí o d’algun pou. Quan arribaves a casa, la cosa ja canviava un xic, les dutxes no es coneixien però es treia una galleda d’aigua fresca del pou i sempre podies fer una remullada al pati. El lloc més fresc de la casa sempre era el celler, allà era el lloc preferit per fer les migdiades i en aquest lloc cada estiu hi instal·làvem la taula per fer les menjades durant aquesta època. Havent sopat, sortíem a prendre la fresca fora al carrer. Un cop tots els carros ja eren a casa, la circulació era nul·la. Al carrer s’hi feien uns correts de veïns i els vailets i els més grans -eren els moments més esperats per nosaltres- agafàvem les cadires o bé asseguts a la vorera, escoltàvem les històries que els grans explicaven i també sortien algunes xafarderies.

Al nostre grup sempre hi havia un parell de cantaires d’algun cor de la vila i sempre s’acabava cantant algun tros de sarsuela de les que tenien més èxit. Quan la nit ja era avançada, sortia algun veí empipat que havia de matinar per la finestra i no el deixàvem dormir. Es desfeia el grup i, si la calor encara era forta, estiràvem un sac a la vorera i hi trencàvem el primer son fins que la fresca ens feia retirar cap al llit. Als estius, dormir sota la teulada de guitarra (era la teulada sense cel ras ni cap protecció de cambra), era ben bé un suplici per la xafogor que s’havia acumulat durant tot el dia. Moltes vegades, nosaltres, que teníem un bon terrat, agafàvem el matalàs del llit i sortíem a estirar-nos i contemplar els estels com brillaven.
Això semblen històries de l’edat mitjana, però sols fa seixanta o setanta anys.