El Casino de La Rabassada

Ara fa exactament un segle, l’any 1912, tancava el Casino de la Rabassada... que s’havia inaugurat el 1911, és a dir, tan sols un any abans. El motiu del tancament va ser fer efectiva la prohibició dels jocs d’atzar –de fet, ja estaven prohibits quan es va construir aquest casino al vessant vallesà de la carretera de la Rabassada, però els promotors van tirar pel dret i van aconseguir esquivar la llei gràcies a influències, contactes amb el govern i personatges ben relacionats. Ja des dels inicis de la seva activitat, les denúncies contra el Casino de la Rabassada se succeïen –només cal repassar els diaris de l’època–; a més, corria la llegenda de suïcidis de jugadors que havien tingut mala sort a la ruleta i havien quedat arruïnats de cop i volta (ho confirmen testimonis orals de descendents de l’algutzir de l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès, que acompanyava el jutge cada cop que hi havia un cadàver); al maig del 1912 va tenir lloc un apassionat debat al Congrés dels Diputats, a Madrid, sobre la impunitat amb què es jugava a Barcelona. El Casino de la Rabassada va ser especialment esmentat en aquest debat. Poc després tancava per sempre (altres casinos i sales de joc van anar fent la viu-viu fins a la prohibició del joc sense fissures durant la dictadura de Primo de Rivera).

La puixança de la burgesia catalana de l’època explica l’ambició i el caràcter faraònic del projecte del Casino de la Rabassada. El pressupost, elevadíssim, astronòmic –algunes fonts parlen de 2,5 milions de pessetes, que es van sufragar amb capital català i francès. Si tenim en compte que el Casino només va tenir un any de vida, naturalment l’esperada rendibilitat va anar per terra. “De tota manera, hi havia un hotel, un restaurant, un teatre i unes atraccions que van continuar funcionant”, explica Pere Fàbregas, autor, juntament amb Carlota Giménez, del llibre El Gran Casino de la Rabassada. Història d’un somni burgès, publicat l’any passat per Viena Edicions. Pere Fàbregas i Carlota Giménez van quedar encisats fa uns quants anys quan, fent de voluntaris del Parc de Collserola, van descobrir les runes que encara hi ha avui mig camuflades entre vegetació; des d’aleshores no han parat de fer recerca sobre aquest enorme centre d’oci creat al bell mig de la natura.

Carlota Giménez posa de manifest que “la zona on es va situar, a ulls d’ara, sembla ben desavinent, a causa de la distància del centre de Barcelona i perquè el terreny té molt pendent”. Però el pendent no va ser obstacle perquè el projecte arribés a fer-se, això sí, amb unes obres de gran envergadura (només per fer-hi arribar l’aigua es van construir canalitzacions, pous, mines d’aigua...). Per la seva part, Pere Fàbregas destaca la figura de Josep Sabadell, que va ser clau per al projecte. “Josep Sabadell –subratlla Fàbregas– va ser alcalde de Gràcia i membre de Foment del Treball Nacional –confederació d’organitzacions empresarials de Catalunya. Va ser un referent per al món empresarial català i també espanyol. Va portar a terme unes quantes aventures empresarials, la més important de les quals la del complex d’oci, hotel i restaurant del Gran Casino de la Rabassada. A Madrid va fer una proposta per construir un mercat de bestiar que no va reeixir”.

Fàbregas i Giménez preparen una exposició per al Museu de Sant Cugat, que es pot veure fins al 25 de novembre al claustre del Monestir. L’exposició presentarà algunes peces provinents del Casino, accions de la societat, fitxes del casino, menús del restaurant, impresos per prendre nota de les comandes del restaurant i una gran quantitat d’imatges –entre les quals hi ha postals de l’època– de les atraccions i de les principals sales de l’edifici. “Pretén mostrar l’ambivalència entre luxe grandiloqüent i ruïna absoluta, entre projecte megalòman i oblit social”, diu Lluís Campins, director del Museu de Sant Cugat. Coincidint amb l’exposició, el Museu organitza diverses activitats complementàries, com xerrades (“Què queda del Gran Casino de la Rabassada?”, a càrrec de Carlota Giménez; dijous 10 de maig, a les 20 hores) i “La carretera de Gràcia a Manresa, un fil sinuós ple d’història”, a càrrec de Pere Fàbregas; dijous, 24 de maig, a les 20 hores). Totes les xerrades tindran lloc a la Sala d’Actes del Museu-Monestir. També es faran diverses visites comentades gratuïtes a l’exposició.

Un munt de coincidències amb el Tibidabo
Els grassos tenen l’oportunitat de veure’s prims com fideus, els prims poden veure’s grassos com una balena, els baixos, alts com un sant Pau i els alts, baixos com un tap de bassa. Parlem, esclar, del Miramiralls, una de les atraccions més antigues del Parc d’Atraccions del Tibidabo –és del 1905– que avui continua generant un munt de riallades. Curiosament, també se’n va construir una d’igual al Casino de la Rabassada. Hi ha més coincidències entre tots dos centres d’oci situats al cor de Collserola, a escassa distància. Fins i tot algunes de les atraccions del Casino de la Rabassada van precedir les del Tibidabo: hi havia el que es pot considerar el precedent de les muntanyes russes, l’Scenic Railway –una vagoneta feia, per inèrcia, un recorregut d’uns 2.000 metres, tot passant per diversos túnels– i el Water Chute –una barca baixava per una rampa fins “aterrar” en un llac. Seria la precursora de l’actual Mina d’Or del Tibidabo i en aquest cas, les barques són troncs. Però les atraccions no han estat l’única coincidència entre tots dos centres. Al cim del Tibidabo també hi havia, des del 1909, un casino: el Casino Internacional del Tibidabo. Com el de la Rabassada, va tenir una curta vida; a més de la prohibició del joc, en el seu tancament sembla que va influir-hi el fet que era a tocar del Temple Expiatori, cosa que l’Església no veia amb bons ulls. Part de l’edifici d’aquell casino avui forma part de les atraccions del Tibidabo. I és que els jocs d’atzar i les atraccions són dues formes d’evasió històriques que sovint han anat de bracet. I, modernitzades, continuen vives i rebent uns quants incondicionals.