Temps de verema

Però fa 50 anys enrere era la collita més important que es feia a la vila i la més esperada perquè les que s’havien fet anteriorment, és a dir, la de la patata o els cereals, només eren per sobreviure. En aquests temps es feia la Fira de Setembre, en la qual es venien tots els estris que es necessitaven per dur a terme la verema i també hi havia el que s’havia d’utilitzar per fer el vi. Recordo que a la fira hi havia de tot i la gent que no tenia la roba necessària o els utensilis esperaven amb candeletes aquesta fira. Penseu que abans, per adquirir roba especial, havies d’anar a Barcelona o Sabadell, no ho tenies tan fàcil com ara. En fi, es començava per preparar totes les eines.

Les portadores es posaven a estanyar a una bassa perquè estesin ben premsades. Les bótes, perquè fessin el most havien d’estar en bones condicions, per exemple, si hi havia alguna amb gust a florit se li feia una estuba, la qual cosa era rentar-la amb aigua calenta, herbes i tot el que fes falta per treure la mala olor d’aquesta. També, quan estaven les bótes preparades se’ls posava lluquet perquè no quedés mal aire a dins. Aleshores es col·locaven en el celler esperant que arribés el raïm en els cups per aixafar-lo i així fer el most.

Generalment es feien grups de pagesos perquè hi havia alguns que no tenien carros i s’ajudaven entre ells. Els que no en tenien quan havien de passar comptes: tres jornals de braços representaven un jornal de carro, és a dir, que tot se solucionava. Primer, quan es tenia tot a punt, es marcaven els coves de cadascun per evitar variacions perquè tot s’apilava a la vinya. Al matí, quan s’arribava a la vinya, hi havia el capatàs, el pagès que feia de mandatari i era el que gairebé sempre feia les càrregues de raïm, és a dir, el que omplia les portadores per portar-les al celler particular o al cooperatiu. Aquest havia de ser molt destre perquè aquestes no regalimessin de most i era una feina molt delicada.

La colla es distribuïa per la vinya i agafava una tira de ceps. Es mirava que les cargues es fessin sense haver de caminar gaire. Els coves s’anaven buidant i traginant fins que la càrrega estava plena. Si el carro no havia arribat a fer la descàrrega al poble, s’estenia una manta a terra on s’evocava el raïm per avançar feina o sinó el carguer manava anar a fer un descans. Jo recordo estirar-me sota un cep i era estrany que quan m’aixecava quedés raïm al cep. És clar, tenia 16 o 18 anys i sempre tens un budell buit.

La verema s’anava fent per trossos fins que s’havia donat la volta a tota la vinya. Un cop finalitzada, canviàvem de lloc per seguir el ritme de la verema. Un cop s’arribava a l’última vinya, era el moment de fer el pagament, és a dir, els que tenien carro contaven les jornades de bracers que havien rebut dels uns i dels altres i les de carro que havien fet els seus companys. Tot quedava ben arreglat i a esperar el següent any per fer una bona collita.