“Les persones necessitem el teatre, perquè són emocions”

Torna a la sala amb el ‘Poema de Nadal’...
M’ho havien suggerit l’any passat, però no va poder ser. I aquest any em va trucar la Rosa d’Òmnium i em va proposar que rellegís el poema i em plantegés si em venia de gust, ara que torno a estar a Sant Cugat. I vaig pensar que sí, perquè la veritat és que em venia de gust fer una mica de vers, que sempre és un repte.

Una proposta benèfica, i també un homenatge a Esteve Polls...
Una part de les entrades es destina a Càritas, i és una de les coses que em va agradar quan em van fer la proposta. Perquè em sembla que avui en dia és molt important, i demostra que la solidaritat de la gent està sempre per sobre de la solidaritat dels governs, perquè és molt més directa. I la part de l’homenatge: jo no he treballat amb l’Esteve, però sé que porta molts anys fent el Poema de Nadal, i és tot un homenatge al temps que li ha dedicat.

A més, coincideix la proposta amb la seva tornada a la ciutat...
Més o menys. Jo havia viscut a Sant Cugat de joveneta, i vaig marxar a Barcelona, i ara he tornat. Per viure més tranquil·la, perquè he estat vivint més de deu anys a Ciutat Vella, i allò acaba esgotant. Volia tranquil·litat, perquè es pot conciliar molt millor amb la vida familiar, i ara ho valoro molt.

En quins projectes està immersa actualment?
Ara fa temps que no faig teatre, per tant, tornar a pujar a l’escenari és molt emocionant per a mi. Estic fent televisió, participo a La Riera, i és la segona temporada que faig. Però ho compaginaré amb teatre, perquè faré una funció al Teatre Lliure dirigida per Lluís Pascual, Els Feréstecs, que és una obra de Goldoni, i prèviament farem unes lectures de Strimberg... En tinc moltíssimes ganes.

Amb ganes de tornar-hi. És la seva faceta professional que més l’atrau?
No és que m’agradi més. Però el teatre sí que em provoca més passió. Ara, quan em surt una sèrie de televisió, sóc la dona més feliç del món. O sigui que... Perquè la televisió es pot gaudir molt, perquè el personatge es va coneixent al llarg de bastant temps, si tens sort, i no tens temps d’avorrir-te, tens uns horaris més compatibles amb la gent que fa horaris normals... hi ha moltes coses que també m’agraden. Del cinema, fa més temps que n’estic apartada; tampoc m’hi he introduït gaire...

Des de personatges dramàtics fins als més còmics. És una actriu d’extrems?
Hi ha de tot. L’ideal és poder combinar. Perquè si estic fent un personatge molt dramàtic, arriba un moment que dic “quines ganes que tinc de fer una comèdia!”. Jo em sento molt bé amb la comèdia, encara que la trobo molt difícil, perquè el drama et dóna una mica de marge, però la comèdia, o fas diana, o la gent no riu.

I la situació que està vivint el teatre, amb la crisi, com la viu? Els afecta molt?
Ens està complicant la vida. Es nota en les programacions, amb menys obres, amb els ajuntaments, que contracten menys gires, hi ha menys diners per fer les coses, i estàs frenat perquè no pots fer les coses. I després, l’IVA ha sigut un altre pal. I ja et preguntes què més ens espera ara...

Per què s’ha de donar suport al teatre?
Perquè el teatre segueix sent necessari. La gent ha de poder seure i veure un espectacle en directe, on els actors estan respirant i estan vivint per ells en aquell moment, i poder tenir l’oportunitat de reflexionar, d’aprendre, d’emocionar-se...

Els orígens
Laura Conejero va començar a fer teatre a l’Aula de Teatre de l’Autònoma. Des de llavors, tot i que ara fa temps que està lluny de l’escenari teatral, en guarda bons records que l’empenyen a tornar-hi. ‘El mercader de Venècia’, “perquè li tinc molt afecet”; ‘L’hostalera’, “per tot el muntatge”; ‘El llibertí’, “perquè va ser molt divertit”... Cada obra té un significat, o un moment especial que li agrada guardar. “És el millor del teatre”, afirma, sense oblidar “la complicitat i el joc amb els companys”.