Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Explicà que els primitius patrons es caracteritzaven per tenir un origen anatòmic (peu, pam, colze, etc.), per la seva variabilitat (cada faraó imposava el seu) i per tenir base duodecimal (base 12) tot i que el sistema de numeració era decimal (base 10).
Amb aquest punt de partida, anà descrivint les diferents unitats o patrons que es feien servir a Catalunya a partir de l’època dels romans i que la majoria tenien un abast purament local.
Així anaren desfilant per a les longituds el dit, el pam i el colze, per les distàncies el peu i el pas, amb les equivalències: un pam=dotze dits; un colze=dos pams; un pas=tres peus; tres peus=quatre pams, remarcant que a les proporcions dominen els divisors de 12, però no els de 10.A l’edat mitjana aparegueren les canes destres que s’unificaren en la cana catalana de 12 pams i que, per tenir un pam 19,43 cm, feia que en un m2 hi cabessin no 25 sinó 26 i escaig pams quadrats.
La gran varietat de mesures catalanes antigues, se n’han comptabilitzat unes 700, quedava palesa en algunes de les més significatives: l’hora de pagès per a distàncies llargues, els nusos marins, els punts de sabater per a mides petites, el porró, la quartera, la bóta,els quartans o els picotins per a grans o líquids, el jornal o la quartera de sembradura per a extensions de camps; per al vi i la llet s’usaven el porró, el petricó, la bóta, el mallal o el barraló, i per a cabals d’aigua, la ploma que eren 2.200 litres al dia. Per al pes s’utilitzava la lliura de 12 unces, tot i que podia variar segons el producte. També tenien patrons específics alguns gremis com els apotecaris o els argenters.Totes aquestes descripcions de mesures, patrons i les seves relacions, salpebrades amb anècdotes curioses, exercicis gimnàstics i dites populars, ens varen fer oblidar el patró amb què es mesura el temps.
Amb aquest punt de partida, anà descrivint les diferents unitats o patrons que es feien servir a Catalunya a partir de l’època dels romans i que la majoria tenien un abast purament local.
Així anaren desfilant per a les longituds el dit, el pam i el colze, per les distàncies el peu i el pas, amb les equivalències: un pam=dotze dits; un colze=dos pams; un pas=tres peus; tres peus=quatre pams, remarcant que a les proporcions dominen els divisors de 12, però no els de 10.A l’edat mitjana aparegueren les canes destres que s’unificaren en la cana catalana de 12 pams i que, per tenir un pam 19,43 cm, feia que en un m2 hi cabessin no 25 sinó 26 i escaig pams quadrats.
La gran varietat de mesures catalanes antigues, se n’han comptabilitzat unes 700, quedava palesa en algunes de les més significatives: l’hora de pagès per a distàncies llargues, els nusos marins, els punts de sabater per a mides petites, el porró, la quartera, la bóta,els quartans o els picotins per a grans o líquids, el jornal o la quartera de sembradura per a extensions de camps; per al vi i la llet s’usaven el porró, el petricó, la bóta, el mallal o el barraló, i per a cabals d’aigua, la ploma que eren 2.200 litres al dia. Per al pes s’utilitzava la lliura de 12 unces, tot i que podia variar segons el producte. També tenien patrons específics alguns gremis com els apotecaris o els argenters.Totes aquestes descripcions de mesures, patrons i les seves relacions, salpebrades amb anècdotes curioses, exercicis gimnàstics i dites populars, ens varen fer oblidar el patró amb què es mesura el temps.
