Robirosa: “La regressió del bàsquet ha estat la pèrdua de drets televisius en català"

Jordi Robirosa és periodista i ha dedicat quasi mig segle de vida a l'esport, però especialment és la veu del bàsquet en català a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. En tots aquests anys d'experiència, ha estat enviat especial a l'NBA i ha seguit de prop tant l'ACB com l'Eurolliga. Va arribar a Sant Cugat l'any 2000 i s'ha arrelat a la ciutat com si fos la seva terra natal. Als 67 anys, ha decidit jubilar-se, deixant un forat dins del periodisme esportiu català.

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by TOT Sant Cugat (@totsantcugat)

Per què va decidir dedicar-se al món de l'esport?

Des de petit tenia clar que volia ser periodista esportiu. Amb 5 o 6 anys ja anotava dades en llibretes, llegia diaris i revistes i des de molt jove ja deia que volia ser periodista. Així que crec que és un cas clarament vocacional. El meu pare havia jugat a bàsquet a Mataró, i per això m'agradava el bàsquet, però mai sé d'on m'ha vingut aquesta passió per l'esport. El meu germà gran, per exemple, mai va manifestar aquesta passió, però jo sempre acompanyava el meu avi a la zona esportiva del Barça a veure tots els equips possibles.

També ha estudiat Història Antiga i Arqueologia!

Sí, però per divertiment, ja que hauria sigut un arqueòleg nefast. Sempre m'ha interessat l'escriptura i crec que qualsevol periodista, també l'esportiu, necessitar tenir una base cultural potent.

No fa ni un mes que s'ha jubilat. Què li ofereix ara el futur?

Felicitat. Vull passar-m'ho bé i fer les coses que em venen de gust. Tinc moltes inquietuds culturals i soc avi des de fa poc. El més important és que la meva planificació setmanal me la faré jo i no els esdeveniments esportius, així que si un dia em ve de gust fer una cosa, la faré, i sinó, no.

Ha dedicat quasi 50 anys a l'esport, amb més de 3.000 retransmissions esportives. Com ha canviat la professió?

Molt. Els meus inicis eren amb màquina d'escriure i amb paper carbó per fer còpies, ja que encara no teníem fotocòpies. Després va aparèixer el fax, que va ser una revolució. Hi ha hagut grans canvis i per algunes coses hem anat a millor, però per altres hem anat a pitjor. Dir que el periodisme d'abans és millor que l'actual és una facècia, però a la inversa igual. Si agaféssim el millor de cada època, seria ideal. El periodisme actual té la immediatesa. Quan jo vaig anar a cobrir el debut de Pau Gasol a l'NBA vaig tardar 14 hores en poder enviar les imatges, a més d'un sobrecost. Hem perdut, però, el rigor.

Amb les xarxes socials, sembla que qualsevol usuari pot ser periodista...

Sí, i això és molt negatiu, perquè el periodisme necessita rigor, control i contrastar la informació i no tothom ho pot fer. Alguns òrgans periodístics, arran de la immediatesa, publiquen coses incorrectes, que vull imaginar que ho fan sense mala fe. I no estic en contra de les xarxes socials, ja que crec que són molt importants per veure les coses de manera més ràpida. Nosaltres quan fèiem Bàsquetmania [un programa en català de bàsquet], gravàvem imatges el diumenge que no es veien fins al dilluns. Els partits no es televisaven i nosaltres érem els únics que tenim les imatges. Actualment, hi ha imatges de qualsevol partit al moment.

Com es pot mantenir aquest equilibri entre la immediatesa i el rigor?

Ha de ser una qüestió personal del periodista, però també li ha de permetre l'entorn. Jo per sort he treballat per una televisió pública com TV3 on se m'ha permès la pausa, la tranquil·litat i poder rebutjar en certes ocasions no cobrir algunes coses. És un equilibri que es pot aconseguir, però en molts casos no és així.

"El periodisme necessita rigor, control i contrastar la informació i no tothom ho pot fer"

Ha retransmès 35 esports, però vostè principalment és la veu del bàsquet en català. És un orgull, però entenc que també una responsabilitat...

Responsabilitat poca, però sí que és un orgull. Quan em diuen que soc la veu del bàsquet en català podria negar-ho, però és una evidència, després de més de 40 anys retransmeten l'esport. Jo sempre dic que desconfio dels periodistes que diuen que no els agrada que els facin homenatges o que els reconeguin pel carrer.

Ja no existeix un programa com Bàsquetmania a Catalunya. És una regressió per la visibilització d'aquest esport?

No és una regressió. Bàsquetmania era un programa de culte, però com comentava abans, no tindria sentit actualment amb les xarxes socials. Les imatges d'un partit de dissabte no l'interessen a ningú un dilluns, i abans sí. És veritat que podríem tenir un bon bagatge de reportatges que actualment no tenim. El que per mi és una regressió de debò és perdre els drets televisius de l'Eurolliga o l'ACB. No pot ser que un partit entre el Manresa i el Girona es locuti des de Tres Cantos [Madrid] i en castellà. En l'estat espanyol no interessa aquest partit, però a Catalunya sí. I el 95% de les persones que escolten aquest partit són catalanoparlants.

També s'ha perdut drets de la Fórmula 1 o de LaLiga. La televisió pública hauria de fer un pas endavant en aquest sentit?

Per descomptat. Evidentment que això costa diners, però la situació del català és d'emergència absoluta, i és que el jovent cada cop el parla menys. Està molt bé que s'aposti per ajudar el cinema i el teatre en català, i jo en soc un gran consumidor, però també hem d'ajudar l'esport. Venim de retransmetre el Gran Premi de Catalunya amb una audiència molt bona. Llavors, per què no retransmetem tota la Fórmula 1 en català? Doncs perquè ens menystenim. Hauríem de retransmetre grans esdeveniments com el Roland Garros o la Superbowl. Hem de poder invertir diners públics en això, perquè si no, d'aquí a 4 dies, no serà necessari tenir un mitjà públic com TV3.

"Per què no retransmetem tota la Fórmula 1 en català? Doncs perquè ens menystenim"

Creu, llavors, que els periodistes catalans estem fent malament les coses?

Els periodistes fem el que podem, però hem de tenir aquests drets televisius.

TV3, a més, té una aposta decidida amb Esport3...

Sí, i és molt important per l'esport en general, però sobretot per l'esport minoritari. D'altra banda, també és important pel territori, perquè si no, qui parlaria de Sant Hipòlit de Voltregà, Sant Boi de Llobregat o Tortosa. I també per l'esport femení o l'esport paralímpic, ja que tot això seria impossible d'ubicar-ho en un canal generalista. És per això que jo sempre he lluitat per mantenir Esport3, ja que algun il·luminat se'l volia carregar, però per sort això ja ha passat a millor vida.

El periodisme esportiu també està perdent presencialitat...

Sí, i és un error. Quan jo vaig començar en la televisió, quasi no es feien partits que no fossin in situ, i ara gairebé tot es fa des del locutori, i així només pots comentar el que veu el teleespectador. I ja no compto si el realitzador es perd una jugada o si hi ha una pèrdua de la imatge. A mi m'agrada anar una hora i mitja abans i poder parlar amb uns i altres i poder veure les coses presencialment. I si estàs al locutori, aquestes coses no es poden fer. El corresponsal especial és molt important i s'està perdent, i entenc que té un cost, però perdem rigor. Jo sempre he lluitat molt per fer les coses in situ, tot i que de vegades no em ve de gust, i és que has de treballar el dia de Nadal o l'1 de gener. Però professionalment és molt important, ja que fer partits des del locutori és un retrocés de professionalitat.

Vostè, a més, va ser l'encarregat d'acostar l'NBA a Catalunya amb NBA Total o NBA.cat...

Sí, és un programa que va néixer de Bàsquetmania, gràcies a Tatxo Benet, qui era el cap d'esports. Era una persona amb idees molt avançades per ser el final dels 80 i va decidir que no ens podíem limitar a fer només la Volta a Catalunya o la Lliga Catalana, sinó que havíem de pensar en gran. Em va reunir un dia i em va dir que havia d'anar a l'NBA a fer reportatges i entrevistes als jugadors més importants.

Hi havia un nínxol de persones a Catalunya que ho reclamava?

No, però Tatxo Benet va ser un visionari i va dir que acabaria interessant. El bàsquet és un esport de gent molt jove i el jovent es va enganxar de seguida al programa. Després, el Canal Plus va començar a fer els partits de matinada en directe. Així que, entre tots, vam crear aquest nínxol, que va acabar sent molt potent i que encara continua.

Quan li donen aquesta oportunitat, com a apassionat del bàsquet, va complir un somni?

Totalment, però he hagut de treballar de valent. En el debut de Pau Gasol hi havia molta premsa americana, premsa espanyola i un periodista que volia l'entrevista en català, i aquest era jo. Teníem uns minuts i érem unes 40 persones encerclant-lo, fent-li preguntes, i el fet que jo les fes en català em va causar algun enfrontament sever amb alguns periodistes, i em vaig haver d'imposar.

Quin rècord té d'aquella època?

Gran part del periodisme d'entrevista l'he après als Estats Units. Arran d'això, quan a posteriori m'he trobat algun jugador que no volia parlar amb mi, li deia que no es preocupés, que ja no parlaria mai més amb mi. He tingut la sort d'entrevistar a Michael Jordan, Shaquille O'Neal, Kobe Bryant o Magic Johnson, i després d'això, hauria de poder parlar amb qualsevol. Va ser una època meravellosa, vaig poder conèixer el país i em vaig haver d'espavilar amb l'anglès, que m'ha permès poder-me comunicar bé amb aquest idioma.

Quin creu que és el futur de les retransmissions de bàsquet a Catalunya ara que vostè plega?

Espero que sigui bo. En els últims anys he dedicat un parell d'hores a la setmana a concedir entrevistes a estudiants joves i n'he detectat que en tenen fusta. Els joves, si tenen oportunitats, poden crear un nínxol potent, però cal que les empreses periodístiques estirin la màniga.

"He tingut la sort d'entrevistar a Michael Jordan, Shaquille O'Neal, Kobe Bryant o Magic Johnson"

Més enllà de comunicar a través de l'esport, també ha demostrat ser un amant de l'escriptura, amb 4 llibres publicats.

Sí, he escrit 'Apostoflant', un llibre de memòries periodístiques, i també un sobre l'NBA, un altre sobre el bàsquet europeu i un altre sobre el Dream Team. Hauria d'escriure alguna cosa de ficció perquè m'agrada molt la literatura, però en l'escriptura soc una mica mandrós. Espero fer alguna cosa més, perquè honestament crec que escric bé.

Ara que menciona el seu llibre 'Apostoflant'. Què representa per vostè aquesta paraula?

És un gal·licisme que els francesos utilitzen molt en periodisme, i no només en l'esportiu. És fàcil trobar aquesta paraula en cada número de Le Monde o Le Figaro, per no dir en L'Équipe. És una paraula que significa sensacional, fantàstic, extraordinari i que jo conec de casa, perquè la meva mare i el meu avi tenen la nacionalitat francesa i és un idioma que domina. Un dia la vaig utilitzar en una retransmissió i la cosa se'n va anar de les mans, però em fa gràcia.

D'aquests més de 35 esports que ha cobert, quin és el que més l'ha costat, sigui per desconeixença de la normativa o per no sentir passió per ell.

Qualsevol esport que he cobert he intentat gaudir-lo. He fet esports molt diferents, des del polo (que compta amb un reglament senzill), fins al rugbi, que és un esport molt difícil i que ha sigut tot un repte per mi. També he cobert beisbol, que té tantes regles com dies té un any i és impossible dominar-les totes, o el criquet, que més o menys em sabia el reglament. Tots ells són un repte.

Alguna vegada ja ha dit que el rugbi és una de les seves passions més desconeguda...

És un esport que he pogut veure a Sant Boi. Molts dels jugadors no cobren i és impressionant veure com competeixen, com juguen, el respecte que tenen a l'àrbitre, sense protestes ni teatre. El futbol, que a mi m'agrada, és lamentable des d'aquest punt de vista, amb jugadors que intenten enganyar l'àrbitre perquè expulsi el contrari amb una entrada que ni l'han tocat. I això en el rugbi és impossible. Quan acaba el partit, els jugadors fan un passadís a l'equip contrari i acaben fent plegats una cervesa. És un esport que m'apassiona i que sempre he dit que un dels esportistes que més he admirat és Albert Malo (UE Santboiana).

"M'agraden molt els play-offs d'ascens quan un equip assoleix pujar de categoria, i això ho he viscut amb el Manresa i el Lleida. És un esclat d'alegria"

Amb quina experiència esportiva es queda. Deu ser difícil havent cobert Campionats del Món, Campionats d'Europa o Jocs Olímpics, entre altres.

Hauria de dir l'Eurolliga que guanya el Barça el 2010, que a més es va fer a TV3 amb puntes d'audiència d'un milió de persones. Però m'agraden molt els play-offs d'ascens quan un equip assoleix pujar de categoria, i això ho he viscut amb el Manresa i el Lleida. És un esclat d'alegria. També al contrari, quan un equip perd un play-off de descens és un drama absolut, i també ho he viscut amb el Manresa. Molta gent perd la feina i els aficionats queden desvalguts. Són moments enfrontats, però molt potents.

En clau local, quin moment viu l'esport de Sant Cugat?

El primer que vaig fer en arribar a Sant Cugat, ara fa 25 anys, va ser fer-me soci de la biblioteca i subscriptor de l'antic Diari de Sant Cugat, així que des de sempre he seguit els equips de la ciutat, i ho segueixo fent actualment amb el TOT Sant Cugat. L'esport viu un bon moment a Sant Cugat, amb molta participació, i tot i que crec que falten instal·lacions en una ciutat de 100.000 habitants, hi ha una elevada quantitat de fitxes federatives d'esports diferents. El que sí que trobo a faltar són més equips masculins a la màxima categoria del seu esport [actualment només hi ha l'hoquei herba del Junior FC], que per sort sí que els tenim en femení [com és el cas del DSV Club Voleibol Sant Cugat, l'Oxigen Patí Hoquei Club Sant Cugat, el Club de Rugbi Sant Cugat o el Junior FC]. Aquesta presència de més equips masculins en la màxima categoria, crec que hauria despertat més interès. Tot i això, pel que fa a la formació, crec que s'està fent bona feina, i això és el més important, que els joves facin esport i no altres coses, i els clubs de Sant Cugat estan fent bé la feina.

Per tant, creu que som un referent com a ciutat?

Pel que fa a la formació, sí. Altres ciutats catalanes tenen un referent esportiu a la màxima categoria, com Sant Boi de Llobregat, que té l'equip de rugbi o el de beisbol, o Granollers, que té l'handbol, però en l'àmbit de la formació crec que és difícil trobar una ciutat com Sant Cugat.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.