Gonzalo Pérez de Vargas: "Des de petit he tingut clar que volia ser porter"

El porter del Futbol Club Barcelona d'handbol, Gonzalo Pérez de Vargas, ens ha concedit una entrevista aquest diumenge 8 de desembre abans del partit que han jugat Club Handbol Sant Cugat i Avannubo Balonmano La Roca, on ha parlat sobretot de la seva trajectòria com a professional ena quest món. 

Gonzalo Pérez de Vargas, és juntament amb Kevin Moller, un dels dos porters de la plantilla actual del FC Barcelona. Tot i que actualment és titular i que porta des dels 16 anys al club, també ha passat per equips com el Club Balonmano Granollers o el Fénix Toulouse Handball francès, abans de consolidar-se a la porteria blaugrana.

 

Com vas començar al món de l'handbol?

A la meva classe, quan anava a P4/P5 anava el fill d'un exjugador d'handbol, a Toledo no hi havia cap equip i aquest home volia que el seu fill i el seu germà juguessin i del no-res va crear un equip perquè jugues el seu fill. Els que érem a la seva classe ens hi vam apropar i des del principi vam fer una colla molt divertida i després vam continuar. No només vam fer un equip, vam fer un club i vam arribar a ser campions d'Espanya.

Des del principi vas ser porter?

Sí. Perquè a diferència de Catalunya, per exemple, on al 'minibalonmano' és obligatori que tots els participants vagin rotant a la pista, allà no. Van demanar qui volia ser porter, no em preguntis perquè, però jo vaig aixecar la mà. Crec que des del principi ho vaig sentir, i la gent veia que des del principi se'm donava prou bé. Tot i que he de dir que a vegades he fet intents de jugar fora de la porteria, com a jugador, però vaig veure ràpidament que si volia jugar a handbol havia de ser a la porteria.

Després de Toledo ja vas venir aquí al Barça?

Vaig arribar a Barcelona amb 16 anys, el Barça ja m'havia trucat l'any anterior, però la meva família va decidir que amb 15 anys era molt jove per venir, era una decisió arriscada perquè els trens a la vida no passen dos cops. En aquest cas, l'any següent, amb 16, va tornar a passar i vaig deixar Toledo per venir a Barcelona. Només arribar vaig integrar-me a un projecte d'esportistes, vaig estar a la residència Blume, compartint 24 hores al dia la vida amb jugadors d'handbol, un projecte dedicat únicament a esportistes. I ràpidament, després d'uns dies em vaig adonar que era el lloc perfecte per mi, per fer el que volia fer que era ser jugador d'handbol.

Tot i això has marxat cedit a Granollers i a França.

Després vaig arribar al Barça i vaig estar 4 anys a les categories inferiors, on vaig tenir l'oportunitat, no només de debutar amb el primer equip sinó de participar en partits importants. Vaig estar convocat i vaig participar a la Final Four de la Champions amb el Barça.

A partir d'aquell moment, si em quedava al Barça la meva progressió era molt complicada perquè tenia bastanta competència al davant meu. Tenia només 20 anys, el que havia de fer era jugar i competir i vaig marxar cedit al Granollers. En principi la cessió era un any, però a mitjans temporada vam decidir que allargar un any més enllà era una bona opció i vaig estar-hi 2 anys.

A l'inici de la temporada del segon any de cessió, el Barça fitxa l'Arpad Sterbik i amb més raó hi havia menys lloc per mi. Llavors va ser quan vaig decidir marxar a França, on en principi havia firmat 3 anys. Però només dos anys després de la seva arribada, l'Sterbik decideix que vol marxar, el Barça em torna a trucar i vaig decidir tornar abans sense pensar-ho ni un instant.

A França vaig viure una gran experiència tant esportivament com personalment, vaig descobrir una cultura, un país, un idioma nous per a mi.

Això et va servir per agafar forces i tornar amb més confiança?

És obvi que si no hagués sortit i no hagués jugat, no hagués pogut fer-ho bé. En la temporada a França vaig fer un salt de qualitat perquè la lliga francesa té molt nom i molt nivell. En aquella temporada vaig ser el primer en nombre d'aturades. Per al club també va ser un any important. Va ser una de les millors temporades, ja que vam acabar classificats per Europa. Tant per al club com per mi, va ser un any molt bo.

T'has convertit en un referent de l'handbol català i espanyol al consolidar-te en una porteria com la del Barça. Com et sents quan et diuen això?

Crec que ha estat una evolució normal, crec que he seguit tots els passos. Vaig començar a Toledo, però una vegada vaig venir aquí vaig jugar molts partits amb el juvenil del Barça mentre entrenava amb el primer equip i després vaig haver de marxar. Crec que la progressió ha estat la que havia de ser i és cert que ara, en el club i en la posició que estic tinc molta més visibilitat i molta més responsabilitat, tant jo com els meus companys d'equip. Això ho notem, sobretot de cara als més joves ja que som referències per a nens i nenes i sobretot per als que els agrada aquest esport. Encara que això només formi part d'una part de la teva trajectòria, crec que és bonic que els més petits et demanin fotografies, autògrafs, i també consells perquè nosaltres també hem estat en el seu lloc.

Que li diries als nens i nenes que van al Palau Blaugrana o et veuen per televisió i pensen que algun dia volen ser com tu?

Primer que s'ho passin bé. Perquè el meu únic objectiu, sobretot abans de venir a Barcelona era jugar a handbol per passar-m'ho bé i divertir-me. Tot i això, per sort o per desgràcia, hi ha molta gent que li posa moltes ganes però no hi arriba.

Quan eres més jove et fixaves en porters que jugaven al Barça com David Barrufet o Danijel Saric?

Es clar, els dos han estat els meus ídols, sobretot el Barrufet. I també porters com Tomas Svensson o José Javier Hombrados, ja que han estat els que seguia més per la televisió quan era petit i hi ha moltes coses que m'han servit d'ells. Tot i això, cadascú té la seva forma de jugar, el seu físic i una manera d'afrontar el partit. Per exemple, és difícil de comparar-se amb el Barrufet, ja que era molt més alt que jo, però si que hi ha moltes coses que es poden aprendre. Sobretot per l'experiència que han tingut.

Somiaves en arribar algun dia a la porteria del Barça?

De petit sí que tenia el somni, no de jugar al Barça, sinó de ser professional de l'handbol. I sobretot a l'inici, sentia que tenia alguna cosa diferent i que vaig notar que la gent veia una cosa diferent en mi sobretot quan estava al Granollers. Però jo crec que una vegada que vaig venir al Barça, te n'adones del que significa ser professional i ser-ho al Barça. Llavors va ser quan m'ho vaig prendre com a un objectiu personal.

Un moment clau per mi, va ser la Champions del 2011. Era només un noi amb 20 anys, i veure la competició de primera mà, l'alegria de guanyar-la amb el Barça és allà on vaig pensar, vull tornar i triomfar aquí.

Creus que costa molt arribar a l'handbol d'elit i sobretot a un equip com el Barça o equips de la Lliga ASOBAL?

Jo crec que al Barça sí, sobretot quan fitxen a molta gent de fora. Però a altres equips crec que arribar no és problema perquè en els últims anys hem vist què l'ASOBAL ha baixat una mica el seu nivell i hem vist que potser jugador que fa 15 anys no haguessin pogut jugar i ara juguen i són titulars. Però el Barça és un altre nivell i una entitat molt més gran que la resta. Per estar aquí has de saber que has de guanyar tots els partits i no molta gent està preparada per fer-ho, no només psicològicament sinó també físicament perquè el nivell que hi ha a Europa ara mateix és molt dur.

Amb la desaparició d'equips com l'Atlètic de Madrid o equips que estan però que han baixat el nivell ha fet que guanyar sigui normal per vosaltres?

Jo crec que no. Tot i que és cert que la diferència que tenim amb la resta d'equips de la lliga és gran, tenir una ratxa de victòries de 150 o 160 partits consecutius a la lliga també parla molt bé de nosaltres i del nostre treball perquè la notícia va ser que vam perdre un partit després de 4 anys seguits guanyant-los tots.

A la lliga ASOBAL s'ha convertit una normalitat guanyar per al Barça. És per això que us centreu plenament en la Champions i és una necessitat guanyar-la?

No diria que és una necessitat. L'any passat va ser un cop dur perquè sabíem que érem superiors als equips que havien arribat a la Final Four. I així va ser, vam demostrar ser superiors al Vardar durant 45 minuts i al segon partit vam ser superiors clarament al Kielce.

Sabem que a Barcelona l'exigència és màxima i nosaltres mateixos també som exigents amb l'equip i el que volem és ser a la Final Four i que com sabem, allà tot pot passar. Em sembla que de 10 edicions, en només dues, el favorit va ser el guanyador. Això parla molt bé d'aquesta competició i aquest esport. La Champions és molt difícil perquè equips com el PSG, el Veszprem o el Kiel sempre lluiten per ser a la Final Four. Però el nostre objectiu és seguir treballant i arribar a un altre cop amb la mateixa contundència que ho vam fer l'any passat, i allà intentar guanyar-la.

Que és el que ha passat en aquests darrers anys perquè el Barça no hagi pogut guanyar la Champions?

El problema és que en una Final Four, et jugues tota una competició en 48 hores. Per a l'espectador és una cosa espectacular, perquè no saps que passarà, però per als jugadors és difícil. Si parléssim d'eliminatòries a doble partit, potser ho haguéssim tingut més fàcil, però és el que hi ha. Sempre pensem que el més important, és arribar-hi.

Per tant, es considera una mala temporada si el Barça no arriba a la Final Four?

Si, ens va passar fa dos anys davant el Montpellier, que ens va eliminar. Com dic abans, el nostre objectiu és ser-hi i guanyar-la però no és fàcil, perquè hi ha altres equips en la mateixa situació que nosaltres, o pitjor, com el PSG o el Veszprem que han participat en 3 o 4 finals i no han estat capaços de guanyar-la. Hi ha molts factors que poden afectar el fet de poder guanyar una Champions en un cap de setmana.

Perquè has vingut aquí a Sant Cugat?

Considero que tinc una relació especial amb la ciutat. Considero que després de Barcelona, i Granollers parlant esportivament, Sant Cugat és la ciutat que més conec de Catalunya. La meva parella és d'aquí i ha viscut quasi tota la seva vida aquí i vinc molt sovint, et diria que cada 2 o 3 caps de setmana estic per aquí. I quan el president em va comentar si podia venir, no vaig dubtar-ho ni un segon.

T'agrada veure l'handbol local?

En general m'agrada veure l’handbol, sempre que tinc temps veig partits de Champions, perquè és un esport que forma part de la meva vida. Però no només partits grans, qualsevol partit d'handbol el miro.

La gent et para molt?

Cada vegada més. Barcelona és una ciutat més gran i tens la sensació que algú li sones, però Sant Cugat és més petit i molta gent em coneix, tot i que tinc menys possibilitats de què em parin perquè és una ciutat més petita. Però aquí, cada cop que he vingut, que no són pocs, em sento com a casa meva.