Maria Tikas: “El Barça ha estat clau en que la gent s’enganxi al futbol femení”

Maria Tikas és una periodista esportiva nascuda a Sant Cugat l’any 1997. Tot i haver viscut alguns anys a Rubí, sempre ha estat molt vinculada a la vida de poble: des de l’escola Avenç fins als casals de l’OMET o l'Escola Municipal de Música Victòria dels Àngels. Actualment treballa com a redactora al diari esportiu SPORT, on està especialitzada en futbol femení, i segueix de prop l’actualitat del Barça i de la selecció espanyola. També col·labora en altres mitjans i ha cobert grans esdeveniments com la Champions, l’Eurocopa o el Mundial del 2023.

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de TOT Sant Cugat (@totsantcugat)

Com entra al món del periodisme?

Vaig començar matriculant-me a Publicitat, que forma part d'un grau comú de Comunicació que et permet canviar després. Els dos primers anys són comuns i posteriorment et pots especialitzar. Jo ho tenia bastant clar: volia anar cap al periodisme esportiu. Des de petita volia fer alguna cosa relacionada amb el Barça. Deia que volia ser presidenta, vendre frànkfurts al Camp Nou o ser periodista... al final era una barreja de les meves passions: el futbol i comunicar.

Per què periodisme esportiu?

Jo sempre dic que era molt mala esportista, però m'encantava veure el Barça de petita. Escoltava les transmissions del Joaquim Maria Puyal i el futbol sempre m'ha emocionat molt. L'esport té una capacitat brutal d'unir gent molt diferent. Fins i tot dins la meva família, era un dels pocs punts en comú que teníem, i encara ara em passa. Té un component emocional molt fort i jo volia dedicar-me a explicar això. Vaig començar com a aficionada, molt enganxada al futbol femení. No volia ser futbolista, però quan vaig veure que començava a créixer vaig pensar: vull formar part d'això. Des de la meva perspectiva, volia ajudar a donar-li visibilitat i contribuir al canvi.

Quan s'adona que ho ha aconseguit?

En el dia a dia hi ha molts moments de dubte, perquè és una feina molt sacrificada, sobretot pels horaris. A la universitat hi havia gent que deia que no volia treballar caps de setmana, però si et vols dedicar a l'esport, això forma part de la feina. I a mi ja m'estava bé. Moltes vegades et preguntes si val la pena sacrificar vida personal, però després hi ha moments que ho compensen tot. Recordo la primera final de Champions a Torí: 15.000 culers desplaçats, tot i la ciutat estar col·lapsada per coincidir amb Eurovisió i el Giro d'Itàlia... O els rècords d'assistència al Camp Nou en què penses, que fort estar aquí explicant això.

"El moment en què realment en vaig ser conscient va ser a la gala de la Pilota d'Or del 2022, perquè ni en els meus millors somnis havia imaginat una cosa així"

Ha crescut amb el boom del futbol femení. Com ho ha viscut?

En el moment no n'ets gaire conscient, ho vius com una cosa normal. Però amb perspectiva és molt fort. Penso que he pogut entrevistar Alèxia Putellas o Aitana Bonmatí, que són de les millors jugadores del món, amb dues i tres Pilotes d'Or, respectivament. Les comparacions mai són bones, però si ho compares, seria com entrevistar Lionel Messi en el seu moment. El moment en què realment en vaig ser conscient va ser a la gala de la Pilota d'Or del 2022, perquè ni en els meus millors somnis havia imaginat una cosa així. Crec que vaig estar en el moment i el lloc correcte per formar part d'aquest boom del futbol femení.

Què ha canviat més en els últims anys?

Hi ha molta diferència entre el futbol i la resta d'esports femenins. El futbol masculí és un gran negoci i el femení intenta reproduir aquest model. El Barça ha estat clau en el canvi i en fer que la gent s'enganxi. En un moment en què el masculí no passava pel millor moment, el femení guanyava títols i feia història, i això va enganxar molta gent. Però encara queda molt per fer. Les competicions estatals no estan prou ben cuidades i falta inversió. La gent no segueix per igual la competició domèstica que la Lliga de Campions. En altres països, com Anglaterra, potser no hi ha més talent, però s'ho creuen més i inverteixen en màrqueting i espectacle. I això és clau perquè la gent s'hi enganxi.

El Barça ha estat clau, però equips com l'Espanyol o el Llevant van ser pioners amb el futbol femení...

Van ser pioners i van apostar molt pel futbol femení, però no van saber mantenir el nivell quan altres clubs van començar a invertir més. I és una pena veure com ara el Llevant és cuer de la Lliga Iberdrola i acabarà baixant a 1a Federació. El mateix passa amb clubs històrics com el VfL Wolfsburg o l'Eintracht Frankfurt, els quals veuen com clubs amb més recursos els passen per davant, com el cas del Real Madrid CF o el Bayern de Munich. I és una llàstima, perquè aquests equips van ser clau en el desenvolupament inicial.

“No es tracta de cobrar el mateix si no generes el mateix, però sí de tenir les mateixes oportunitats”

Què s'ha de fer per igualar el futbol masculí i femení?

Com diu l'Alèxia Putellas, no es tracta de cobrar el mateix si no generes el mateix, però sí de tenir les mateixes oportunitats. En el cas del futbol masculí, també va ser necessari una inversió a fons perdut. Fa uns 10 anys, les nenes ni tan sols podien jugar en condicions: ho feien en equips amb edats diferents i sense entrenaments específics de porteres, per exemple. I si creixes amb aquesta desigualtat, és impossible que arribis al mateix nivell. L'èxit, per mi, és que quan Alèxia Putellas guanya la Pilota d'Or, augmenten molt les llicències de futbol femení a Catalunya. Jo mai m'havia plantejat ser futbolista, però pot ser si tornés a ser una nena, m'ho plantejaria, perquè quan tens referents, saps que hi ha possibilitats, i cada cop més hi ha més jugadores de futbol en els clubs catalans. Abans era impensable, perquè no era una professió realista, les jugadores havien de tenir una altra feina per poder-se guanyar la vida.

Quin paper tenen els mitjans en tot això?

Calen més dones en llocs de decisió. No només com a periodistes, sinó en càrrecs on es decideix què és notícia. Això canvia la mirada. Per exemple, decidir si una entrevista a una jugadora pot ser portada o no. Si fos un jugador del masculí, no hi hauria dubte. Jo tinc la sort de comptar amb una subdirectora a l'Sport que ha defensat les meves entrevistes, per davant de persones que consideraven que era més important publicar una notícia sobre un entrenament del masculí.

Ha viscut masclisme en la professió?

Sí, sobretot a xarxes. Quan parles de futbol femení hi ha comentaris com "això no és futbol". És gent que vol opinar per opinar. Inevitablement, hi ha micromasclismes, com valorar molt més la feina que fa un periodista en futbol masculí que la mateixa que puc fer jo en futbol femení, o considerar que una dona periodista ha de fer tant sí com no futbol femení. A mi m'han preguntat si vull "fer el salt" al futbol masculí, com si el femení fos un trampolí, i jo no ho veig així. Estic molt contenta amb el que faig. Hi ha molts companys nois que expliquen futbol femení, i ho fan molt bé, i moltes companyes noies que expliquen futbol masculí, i també ho fan molt bé. Un altre cas de micromasclisme és en les tertúlies: et criden per quota o posen gent a opinar sense coneixement. Això és poc professional. És com si vols parlar de bàsquet i no portes gent experta en bàsquet.

“M’han preguntat si vull ‘fer el salt’ al futbol masculí, com si el femení fos un trampolí, i jo no ho veig així” 

En clau personal, amb quin esdeveniment esportiu es queda?

Els rècords del Camp Nou el 2022. Recordo especialment el primer contra el Madrid. Jo havia visitat la sala de premsa el 2017 i vaig fer una foto pensant "algun dia seré aquí", sense creure-m'ho. I cinc anys després hi era treballant. Recordo també el moment en què la gent encenia les llums del mòbil i cridava el nom d'Alèxia Putellas. Va ser molt emocionant. Jo estava encara amb la mascareta per la Covid i recordo com se'm van entelar les ulleres. Crec que és un moment històric i que en uns anys ho valoraré encara més.

Hi ha algun moment que l'hauria agradat cobrir i no ha pogut fer?

No. Sí que el Mundial del 2023 l'hauria viscut diferent. Era un somni cobrir-lo, però tot el que va passar amb Luis Rubiales ho va embrutar molt. La selecció va fer història, però no ho vam poder explicar com tocava, perquè només 5 minuts després de guanyar el títol, havia canviat el focus de la notícia. Va ser molt frustrant. Tinc la sort d'haver estat present en una Copa del Món, però m'hauria agradat poder explicar la celebració d'una altra manera.

En els darrers mesos s'ha atrevit amb un llibre. Per què escriu No ens diguis que és impossible?

Em van proposar fer un llibre sobre el Barça femení i vaig pensar que volia fer alguna cosa diferent. Quan faig entrevistes per al diari, moltes històries es perden amb el temps. Volia recollir-les i explicar la part més humana: el que passa fora de càmeres. M'ha permès aprofundir molt més en les persones. Sense càmeres, les jugadores es relaxen més i surten converses molt més sinceres i íntimes.

Què és el més difícil de ser periodista avui?

S'ha perdut respecte per la professió. Abans es veia com el quart poder, ara molta gent et veu com un enemic. Si expliques una notícia que no agrada, sembla que sigui culpa teva. I competeixes amb contingut més superficial de xarxes. Entre tots, ens estem carregant una professió molt maca.

Les xarxes socials influeixen en això?

Sí i no. A mi m'han ajudat molt i han donat visibilitat al futbol femení. Però també han difuminat què és periodisme i què és entreteniment, perquè qualsevol persona amb un mòbil i una acreditació pot fer continguts, que no són periodístics. Crec que és clau on posem els límits, i actualment hi ha pocs límits.

“Era un somni cobrir el Mundial del 2023, però tot el que va passar amb Rubiales ho va embrutar molt”

S'ha vist en l'obligació d'autocensurar-se en algun moment?

He estat censurada a vegades per persones alienes, i a mi això em molesta, perquè si vols que faci una peça, he de tenir una total garantia de poder dir el que penso. I si ha d'haver-hi censura, ha d'haver-hi també l'opció de jo poder escollir si ho faig i no. M'ha passat en moltes entrevistes que em donen, que em prohibeixen parlar segons de quins temes. En el meu cas, si no puc preguntar tot el que crec que he de preguntar, doncs prefereixo no fer l'entrevista.

El rigor, doncs, ve supeditat a interessos?

Sí, i això sap greu. I aquests interessos cada vegada són més evidents pel context, el món digital, les xarxes...

Com combina passió i objectivitat?

En el futbol femení hi ha un punt d'activisme, d'intentar donar visibilitat, sense intentar embrutar la imatge, però també has de ser crítica. Un dels casos més representatius és quan una portera té una errada dins de l'àrea, igual que pot passar en el futbol masculí. Jo intento no fer un gran massa, perquè sé les conseqüències que això pot tenir. D'altra banda, tinc molts companys a Madrid que creuen que no hem de dir de quin equip som. I crec que aquí a Catalunya hi ha una cultura diferent, amb molts periodistes tant del Barça com de l'Espanyol. Jo intento ser honesta: si el Barça ho fa bé, ho dic; si ho fa malament, també. Ser crítica també és ajudar a millorar.

Què li agradaria que la gent entengués millor de la seva feina?

Que darrere de cada peça hi ha molta feina i rigor. Intento fugir del clickbait i treballar les històries amb el màxim respecte i professionalitat possible. Sé que la perfecció no existeix, però m'agrada intentar fer la feina el més perfecte possible.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.