De Zamora a Sant Cugat: dos amics uneixen els seus pobles amb 850 quilòmetres en bicicleta

Un repte esportiu, una amistat i dos pobles separats per gairebé 850 quilòmetres. Aquesta és la història de l'Amadeu Bernaus, veí de Sant Cugat, i del seu amic Diego, natural de Maialde (Zamora), que aquest dissabte posaran punt final a una aventura ciclista que els haurà portat a travessar bona part de la península Ibèrica en només set dies. La seva destinació serà el Monestir de Sant Cugat, escollit expressament com a final simbòlic del recorregut. L'hora prevista d'arribada és entre les 17.30 i les 18 hores, sempre que no aparegui cap imprevist durant l'última etapa.

La idea va sorgir de la manera més espontània. Tots dos comparteixen des de fa anys l'afició per la bicicleta, tant de carretera com de gravel, i també per les curses de running. Un dia, mentre parlaven dels reptes que acostumen a afrontar, va aparèixer una pregunta que acabaria convertint-se en realitat: "I si anem del teu poble al meu?". Aquella conversa informal va donar peu a un projecte que han preparat durant prop de dos mesos.

Bernaus explica que tots dos ja estaven acostumats a fer llargues sortides en bicicleta, però mai no havien afrontat un repte d'aquestes característiques: "El màxim que havíem fet eren uns 100 quilòmetres en una etapa puntual, però mai tants dies seguits". Precisament aquesta acumulació d'esforç és el que ha convertit la travessa en un autèntic desafiament físic i mental.

La ruta va començar a Maialde, el poble del Diego, on tots dos van arribar en cotxe abans d'iniciar el viatge. Des d'allà han anat encadenant etapes fins a Olmedo, Riaza, Sòria, Tudela, Osca i Lleida, abans d'afrontar aquest dissabte l'últim tram fins a Sant Cugat. La majoria de jornades han superat els 100 quilòmetres, mentre que l'última serà la més exigent, amb uns 150 quilòmetres i prop de 1.500 metres de desnivell positiu.

Tot i que han fet nit en hostals, durant tota la travessa han transportat el seu equipatge a les bicicletes. Han intentat portar només el més imprescindible: roba, material esportiu i eines bàsiques, suficients per completar el recorregut sense dependre de cap vehicle de suport.

La calor, el gran enemic

Si alguna cosa els ha posat al límit han estat les condicions meteorològiques. Les etapes entre Tudela, Osca i Lleida han coincidit amb temperatures properes als 40 graus i amb fortes ratxes de vent de cara, una combinació que ha fet especialment dures les últimes jornades.

"Quan arribes després de cinc hores damunt la bicicleta, la calor et deixa sense forces", explica Bernaus, que reconeix que el repte ha estat molt més exigent del que imaginava abans de començar-lo.

A les dificultats climatològiques s'hi ha afegit el desgast físic acumulat. El santcugatenc admet que el mal d'esquena, les molèsties provocades per les moltes hores assegut sobre el selló i el cansament muscular han estat constants durant el recorregut. Tot i això, assegura que el cos també acaba adaptant-se a l'esforç a mesura que passen els dies.

L'altra cara del viatge: la generositat de la gent

No tot han estat quilòmetres i patiment. Una de les experiències que més ha marcat els dos amics ha estat l'acollida rebuda en alguns dels pobles pels quals han passat.

Un dels moments més especials el van viure en un municipi de Navarra. Hi van arribar coincidint amb les festes majors i, després d'aturar-se a prendre alguna cosa, diversos veïns els van convidar a participar en la celebració. Els van deixar dutxar-se a casa seva, els van oferir menjar i allotjament i fins i tot els van proporcionar la tradicional roba blanca i el mocador de les festes, que han continuat portant durant la resta del recorregut.

"La generositat de la gent ha sigut una passada", resumeix Bernaus. Explica que també a Osca una dona els va oferir les claus del seu pis perquè hi poguessin descansar, un gest que els va sorprendre profundament: "M'ha impactat la confiança que pot tenir la gent amb persones que no coneixen de res".

Una amistat que ha fet el repte més fàcil

Bernaus també destaca que compartir el viatge amb un amic ha estat fonamental per superar els moments més complicats. Explica que el Diego està en molt bona forma i que, en més d'una ocasió, l'ha ajudat a mantenir el ritme i a no rendir-se quan les cames començaven a pesar: "Compartir el patiment sempre és més fàcil", assegura.

Els dos es coneixen des de fa uns tres anys. Van coincidir a Irlanda, on tots dos havien treballat, i posteriorment el Diego es va traslladar a Barcelona. Des d'aleshores comparteixen entrenaments i reptes esportius.

Arribada al Monestir

El final del recorregut també té un important component emocional. Si la sortida va ser al poble natal del Diego, l'arribada havia de ser al lloc més emblemàtic de Sant Cugat: "Acabar-ho al Monestir és bastant emotiu".

Més enllà del repte esportiu, el santcugatenc es queda amb una lliçó molt clara: marcar-se un objectiu és el millor estímul per ser constant: "Si no ens haguéssim posat aquest objectiu, segurament no hauríem entrenat tant ni hauríem estat tan constants".

Afegeix TOT Sant Cugat com a font preferida de Google de forma gratuïta

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat

Activar ara

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.