Albert Royo: "Al final hi haurà negociació. La via unilateral no interessa a ningú"

En el cas que Catalunya sigui independent, quin posicionament ha de tenir com a estat dins de la comunitat internacional?
Hem de treballar per aconseguir visualitzar Catalunya com un actor internacional responsable i compromès amb un món més just, més pacífic, més democràtic i més sostenible. Aquests principis s’haurien d’aplicar en les relacions bàsiques d’una Catalunya independent amb Europa i la Unió Europea, amb la Mediterrània en segon terme, i probablement, amb actors multilaterals, és a dir, organitzacions internacionals tant d’abast global com d’abast regional. Catalunya té prou fortaleses per poder participar en aquests grans projectes internacionals de governança global.

Posi’m un exemple de com Catalunya podria exercir un paper actiu en el marc de la Unió Europea o de la Mediterrània.
Proposant millores en la governança europea en diversos camps, des d’una legitimitat democràtica més reforçada en el marc de la Unió Europea, fins a una política comunitària de suport a l’asil. També intervenint decisivament pel que fa a les grans onades de refugiats que ens arriben travessant la Mediterrània. Hem de ser capaços no només de tenir un discurs sobre aquest tema, sinó també de contribuir de debò.

I pel que fa a estructures d’estat, quines estructures ens permetrien gestionar la política exterior d’una Catalunya independent?
La meva aposta personal seria disposar d’una estructura d’afers exteriors que s’emmiralli més en els models nòrdics que no pas en els models francohispànics. En aquest sentit jo optaria perquè no hi hagi una carrera diplomàtica a l’antiga. Els models escandinaus el que fan és anar a buscar els ciutadans que estan més ben preparats per comunicar a l’exterior i representar el país a l’exterior, prioritzant aquelles persones amb formació en comerç i comunicació institucional i internacional. Per tant, més diplomàcia pública i menys diplomàcia de tota la vida.

Actualment, com es veu la qüestió catalana a l’exterior?
Fa un parell d’anys, la primera reacció era allò d’“Europa ja té suficients problemes, intenteu solucionar aquest problema entre espanyols”. Després de tres anys de procés i de mobilitzacions massives, les contraparts internacionals s’han adonat que això no és un invent de quatre polítics, sinó que és un moviment social que va de baix a dalt. Sobretot si parlem d’opinió pública, hi ha una clara simpatia cap al dret a decidir. Molt poques societats posen en dubte que els catalans tinguin dret a celebrar un referèndum sobre el seu futur polític. Si parlem d’independència, hi ha societats que ho entenen millor que altres. Hi ha països que es pregunten per què ens volem separar si estem construint una Europa unida.

Què els responen en aquest cas?
Els expliquem que a Brusel·les és on es decideixen les qüestions més importants. Allà, o hi ets representat en primera persona, amb un estat propi, o les decisions les prenen per tu. Entenem que estem en un món de sobiranies compartides i nosaltres estem clarament disposats a compartir la nostra.

Això pel que fa a l’opinió pública. Però els estats, què diuen?
En públic, a dia d’avui, és molt difícil que rebis un suport explícit, més enllà de casos bastant extraordinaris. Des de l’exterior encara es veu com un debat intern de l’Estat espanyol. Dit això, a porta tancada constates tres tipus de reaccions. Hi ha un grup de països minoritari que no veu amb simpatia un procés d’autodeterminació en el si de la Unió Europea. Després hi ha un altre grup de països que jo crec que és clarament majoritari, que són països molt pragmàtics. Et diuen: “Entenem perfectament el que esteu fent, però no espereu que fem cap gest públic fins que no demostreu que teniu un mandat”. Finalment hi ha un tercer grup de països, tan minoritari com el primer, que per la seva pròpia història se senten força més predisposats a donar suport a un procés d’autodeterminació. En la pràctica el que tothom espera és que s’acabi imposant el pragmatisme, és a dir, el dia que aquí hi hagi un mandat es trobarà la manera de vehicular-ho.

La declaració del Parlament de Dinamarca sobre la qüestió catalana és un gest important?
Sí, sí, és un pas important. Dinamarca entén que el procés que es produeix a Catalunya és un procés intern espanyol però en el moment en què Espanya és incapaç de donar una sortida democràtica a aquesta reivindicació tan massiva del poble de Catalunya, passa a ser una qüestió europea perquè afecta els principis bàsics de la construcció europea, a la democràcia.

Com d’importants són els suports internacionals en un procés d’independència?
És una de les tres condicions bàsiques perquè un territori es pugui independitzar. El reconeixement internacional és clau. Hem de tenir present, però, que no es produeix de la nit al dia. Per exemple, quan es va independitzar Eslovènia va trigar entre dos i tres anys a aconseguir el reconeixement complet per part de la comunitat internacional. Però si aquí a Catalunya la voluntat és prou sòlida, la comunitat internacional s’adaptarà a aquesta voluntat popular.

És viable una declaració unilateral d’independència?
Jo estic convençut que algun tipus de negociació hi haurà al final. La via unilateral no interessa a ningú: ni a catalans, ni a espanyols, ni a europeus. Representem el 2% del PIB d’Europa. Som una economia més gran que la de Finlàndia o Grècia. Estem en un encreuament de grans vies de comunicació. A ningú li interessa un procés unilateral que pugui posar en perill la fortalesa econòmica d’un territori com Catalunya, que a més té una clara vocació europeista. Tenint presents els interessos que hi ha aquí, tot plegat farà que hi hagi algun tipus de negociació. Les contraparts europees ens ajudaran a convèncer el govern de Madrid que és important seure i parlar.

Però ara per ara Espanya no està per la feina.
Espanya ens amenaça de dues maneres que són incompatibles. Per un costat, ens diu que mai reconeixerà la independència de Catalunya i, per un altre costat, ens diu que el dia que siguem independents ens quedarem fora de la Unió Europea. Això és inconsistent perquè si no et reconeixen estan considerant que Catalunya segueix sent territori d’Espanya i, per tant, part de la Unió Europea. I si et volen expulsar, han de reconèixer abans la independència de Catalunya.

Catalunya serà independent?
No tinc una bola de cristall! Però penso que si les urnes aquí a Catalunya parlen i a les eleccions del 27 de setembre hi ha una clara majoria de membres en el Parlament de Catalunya a favor de la independència, el que haurem de negociar és el com i no el què.

Un català molt europeu

Albert Royo és, des del febrer del 2013, secretari general del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya. Va treballar a la Comissió Europea entre els anys 2001 i 2013, entre d’altres, com a responsable de la unitat de premsa de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona. Anteriorment va treballar a la Delegació de la Generalitat a Brussel·les.

També va ser secretari de Cooperació Exterior i d’Afers Exteriors del Govern de Catalunya entre 2004 i 2007. És professor d’Institucions Europees i Internacionals a la UPF. En el camp de l’acció cívica, és impulsor d’Horitzó Europa, una entitat que té per objectiu apropar els debats europeus a Catalunya i la realitat catalana a Brussel·les.